Demanar perdó, retirar estàtues, traslladar despulles

MARTA SEGARRA
MARTA SEGARRA Directora de recerca del laboratori d'estudis del gènere del CNRS (França)

L’estiu passat va esclatar un escàndol en el món cultural francès: la cèlebre companyia Théâtre du Soleil i el director teatral canadenc Robert Lepage van ser acusats d’“apropiació cultural” per l’obra que estaven preparant per estrenar-la al Festival d’Automne de París. Ara que s’han acabat les seves representacions en aquesta ciutat, és hora de fer balanç: ¿tenien raó o no, els seus detractors?

La primera qüestió que cal debatre és el concepte mateix d’apropiació cultural. Si creiem que la cultura no és propietat de ningú, que travessa fronteres, llengües i cultures, sembla que el terme apropiació cultural seria un oxímoron. De fet, ha estat utilitzat sovint a la lleugera; per exemple, per al cas d’un xef britànic que va pretendre fer una paella en una cassola de vidre. Tanmateix, la seva pertinència és, de vegades, poc discutible: hi ha cada cop més veus que defensen que els museus dels antics països colonials, com la Gran Bretanya, han de tornar les peces robades, mitjançant guerres i conquestes, als seus llocs d’origen.

El cas de Kanata, l’obra de Lepage i el Théâtre du Soleil, és més complex. El seu autor pretenia fer una denúncia del tracte que han patit al Canadà les anomenades primeres nacions, és a dir, la població autòctona que hi vivia abans de la colonització europea. Aquest tracte va ser, en efecte, brutal i fins i tot sàdic; una bona mostra n’és l’internament forçós de criatures “indígenes” en institucions on se les assimilava per força a la nova cultura dominant, desarrelant-les de les seves famílies i viles, i obligant-les a adoptar una nova religió (l’Església catòlica va ser la gran aliada de l’estat en aquest veritable genocidi cultural, un altre terme polèmic).

L’errada de Lepage, segons els seus crítics, va ser voler explicar aquesta història sense comptar amb la veu dels seus protagonistes, a través d’una companyia francesa que no inclou cap persona autòctona del Canadà. Ara bé, tal com va recordar immediatament Ariane Mnouchkine, la fundadora i directora del Théâtre du Soleil, aquesta companyia està formada per actors i actrius d’orígens molt diversos, que procedeixen de països llastats per la fam, la misèria o la guerra. Mnouchkine, neta de jueus assassinats a Auschwitz, és, en efecte, una gran defensora de l’eliminació de les fronteres que impedeixen entrar al fort europeu a les persones que hi busquen refugi, i predica amb l’exemple.

A més, la directora del Théâtre du Soleil va voler justificar teòricament la seva posició amb l’argument que l’art no es pot “reapropiar” perquè no és propietat de ningú, i que l’artista és el pària per excel·lència, ja que no se’l pot adscriure a cap nació, grup o identitat col·lectiva.

L’escriptora Hélène Cixous, autora de la majoria de les obres posades en escena pel Théâtre du Soleil, va tenir una reacció més matisada: tot i sumar-se a la reivindicació de la llibertat artística per tractar qualsevol tema, va voler recordar la situació incomparablement greu, no només al Canadà, de les poblacions “indígenes” que van patir la colonització europea, i que han estat esclavitzades, dominades o fins i tot exterminades pels colonitzadors, de vegades directament, mitjançant la guerra, i d’altres de manera més dissimulada, imposant estils de vida, valors i jerarquies que impedien que aquests grups poguessin sobreviure.

Això fa que certs col·lectius, conscients del patiment que han hagut de suportar els seus avantpassats, i que en molts casos encara continua en forma de discriminacions i desigualtats enormes, reaccionin amb exasperació quan senten que fins i tot en el món de l’art se’ls ignora o menysprea. Per bé que l’artista genial pugui posar-se en la pell de qualsevol persona -recordem la famosa frase de Flaubert “ Madame Bovary, c’est moi ”, com si res no separés l’escriptor burgès, homosexual i refinat, de l’adúltera provinciana i ingènua-, hi ha gestos i actituds que, en un context de dominació encara recent o present, adquireixen una gran càrrega simbòlica.

Els símbols no ho són tot però són molt rellevants: és per això que retirar estàtues de conqueridors, traslladar despulles de dictadors o demanar disculpes oficials per actes de violència comesos en altres temps i per altres governants té la seva importància, i no s’ha de menysprear aquests gestos, tal com ha passat últimament a l’estat espanyol.

Pel que fa a l’art, que beu dels símbols, és cert que segueix altres regles que les de la vida quotidiana i de l’activitat política, però no per això està exempt del debat ètic. L’artista també està sotmès a la responsabilitat ètica i política, i ja sabem que apel·lar a la llibertat per damunt de tot és un argument propi de partits i d’individus que no es distingeixen precisament per la seva observança de les normes ètiques i pel seu respecte a la llibertat d’altri.

Més continguts de