22/06/2011

Democràcia catalana, ja!

3 min

Maquiavel sabia que els governs es recolzen en els pilars de la força armada i l'opinió, i que la duració d'un règim depèn d'aquests suports. Quan coincideixen amb el tarannà del poble, permeten fer política nacional i allargar la vida de l'estat. Catalunya, nació a mig pastar, es troba, com el pregadéu mascle, atrapada entre el desig i la por de ser devorada. Periòdicament, com Sísif, surt de la prostració i torna a empènyer el seu projecte ontològic. Però camina amb peus de fang, recolzant-se en una força armada aliena i un aparell ideològic que, en el millor dels casos, matisa l'hegemonia de la nació real, l'espanyola. A mitja pujada, la discòrdia esclata indefectiblement i nyerros i cadells acaben esguerrant la conjuntura. Això que sembla un fat no és més que la malícia amb què l'Estat genera o, donat el cas, gestiona crisis capaces d'esquinçar el finíssim tel del patriotisme català, enfrontant els interessos d'una oligarquia profundament implicada en el projecte espanyol amb unes revoltes populars lligades al mateix projecte. Invariablement, el catalanisme hi cau de quatre grapes. Resultat? La pedra rodola cap al fons.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Fa quatre dies l'ascens de l'independentisme era el tema dominant. Per primer cop des de la transició, semblava possible trencar el mur de boira que limita les possibilitats catalanes. Però de seguida el pilar de l'opinió es posà a fabricar cadàvers. Carretero quedà pel camí, Laporta ranqueja sense bous i esquelles, i Esquerra es dissol en les seves contradiccions fins a nou avís. Mentrestant, el clam del 10-J, esvaït el 22-N, ha cedit el carrer a un clam en clau espanyola: l'anomenada revolució dels indignats . Tres dècades d'escolarització catalana han portat que la primera gran revolta de joves bandegi la llengua sense contemplacions i amb prou feines s'avingui a incloure l'autodeterminació del país en el seu memorial de reivindicacions. Un pilar que trontolla.

El que em sorprèn més d'aquest moviment de suposada radicalitat democràtica no és que es produeixi (la desesperació no admet dilacions formals), sinó que no es produís abans. Si el sistema està podrit, la cosa no ve d'ara. Però esclar, ningú vol saber de la malaltia fins que es declara. I ara s'ha acabat subornar les masses amb crèdit barat i tirant de dèficit públic.

No crec que calgui afegir que no em compto entre els intel·lectuals que, segons Felip Puig, han simpatitzat excessivament amb els indignats , però tampoc pertanyo als que han aplaudit la gestió del conseller. Trobo injusta la perdigonada contra el gruix del moviment acusant-lo de donar cobertura als violents simplement perquè no agrada el seu escac a la política organitzada. Quan la política es torna autista, una teràpia de xoc pot fer miracles. Podem no estar d'acord amb l'aprofitament ideològic del malestar de les persones, però tan danyosa com els llocs comuns del populisme antisistema és l'amenaça d'escarmentar l'intel·lectual indòcil. I bé, l'Arcadi Oliveres s'ha retractat amb la cautela pròpia del cas, però el que quedarà al dossier popular d'aquest govern és una aberrant tipificació de la crítica com a delicte. Estranya democràcia la que envolta de proteccions jurídiques un concepte tan ranci com l'honor d'un cos armat i que ens convida a abandonar el judici sobre la seva conducta en el polític que la té al seu càrrec.

No estic segur que a Catalunya el 15 de juny se salvés la democràcia, com afirmà una mica histèricament la senyora de Gispert. Me'n fa dubtar no la buidor de comparar l'acció d'un centenar de hooligans amb els cops d'estat dels generals Pavia, Primo de Rivera, Franco o el tinent coronel Tejero, sinó el fet que el que s'ha salvat, o més aviat refermat a banda i banda de la tanca policial davant el Parlament, és la democràcia espanyola, que convindria no confondre amb la democràcia en si. Criminalitzar l'opinió que no ens agrada amb el pretext de perseguir la mentida té un nom vell i conegut. I a part de la deriva autoritària, que s'observa tant en les maneres de fer d'alguns indignats com d'alguns membres del govern, el que de veritat em preocupa de la realitat catalana, contemplada no amb la mirada de les granotes que xipollegen dins la brega però sí amb la mirada implicada i frisosa de l'exiliat, és la seva incapacitat crònica per generar l'energia històrica necessària per escapar de la gravetat de la massa espanyola i empènyer el seu destí fins a posar-lo allà on pertoca. Si els indignats fossin conscients de la modalitat catalana específica del que ells denuncien com a corrupció global, afinarien en la diagnosi i trobarien, juntament amb la causa, la manera de tractar-la amb unes mínimes possibilitats d'èxit.

stats