Democràcia i mantres culturals
En una d’aquestes recents i desmesurades converses de cafè on inevitablement surt a debat el Procés, un dels contertulians va assenyalar amb força èmfasi que a la democràcia li mancava passió. No puc precisar si es referia a la democràcia espanyola, atès que la seva consideració sobre l’Estat és considerablement negativa, i presonera, per tant, d’una innegable animadversió. Afortunadament, vàrem deixar de banda aquesta complexa qüestió per dedicar-nos a parlar sobre la naturalesa distreta o avorrida de la democràcia com a model polític.
A diferència del meu amic, jo vaig assenyalar amb vehemència que la democràcia ha de ser radicalment avorrida, tal com correspon a un sistema polític que defensa els drets d’una important part de la població que no manifesta cap mena d’interès a participar-hi activament. Una altra amiga assenyalava que a la seva filla li pagaven 2.500 dòlars al mes per estudiar en una universitat americana. No es tractava d’una Fulbright, sinó d’un estès costum universitari per triar els millors provinguin d’on provinguin. És extraordinari que els americans facin això, encara que un 40% de la seva població quedi exclosa de seguretat social, assegurança mèdica i probablement accés democràtic als estudis superiors. Que els americans són més eficients que nosaltres és evident, que visquin en harmonia amb els déus de la història no ho sé.
Probablement hi deu haver una manera d’equilibrar-ho, però de ben segur que deu ser difícil. El cert és que vivim moments d’una certa desmemòria i d’una irreparable manca de respecte per unes estadístiques que segueixen indicant que vivim al costat bo del món. No m’apunto a la crònica del Gregorio Morán quan diu que la nova esquerra és la conseqüència d’una burgesia que ha criat malament els seus fills, però constato que aquesta mateixa esquerra adopta hàbits conservadors amb excessiva rapidesa.
Passo ràpidament a la cultura, que és el que m’ocupa. En els darrers anys una part del pensament cultural, que no para de citar Walter Benjamin sense haver-lo digerit convenientment, ha convertit l’administració pública en una patronal totpoderosa davant d’un afectat sindicat de creadors, precaritzat i reivindicatiu i mancat d’una capacitat certa per demostrar amb fets les virtuts de la seva creació. Evidentment, es pot destriar el gra de la palla i entre tots els creadors n’hi ha d’extraordinaris, però el rerefons del debat cultural és essencialment economicista, malgrat que aparenta i defensa una dialèctica contrària.
L’excel·lència, que és la conseqüència d’una trajectòria llarga farcida de recerques i desencontres, és per a molts una farragosa carrera d’obstacles que cal evitar prenent dreceres fàcils que se sustenten en l’oportunisme i la fidelitat. Mala cosa per a l’art i la cultura si darrere la creació extraordinària no hi ha dubte ni dolor.
L’administració pública no és la patronal de ningú. Ni tan sols dels funcionaris, que en darrera instància ho són dels ciutadans i d’un Estat on els polítics prenen plaça amb el temps comptat. I és avorrida perquè assegura els drets dels incapaços, dels negats, dels pobres d’esperit i dels damnificats; perquè mou de dalt a baix la riquesa d’uns quants per donar sentit al llegat de la història i perquè com a sistema, inevitablement, conjura els tirans. Una democràcia apassionada pot esdevenir perillosa perquè el sentit de la paraula es presta a tantes interpretacions com persones l’utilitzin i l’ordenin en funció del poder que tinguin.
Al nostre país parlem de democràcia i en realitat parlem d’estat del benestar, que no és exactament el mateix, malgrat que hi hagi qui estigui interessat a confondre-ho. Una cosa i l’altra suposen compromisos singulars i apel·len a la cultura de manera diferent. A la democràcia cal demanar-li que tothom tingui accés a l’art i al coneixement; a l’estat del benestar, que discrimini entre els creadors per ajudar els millors. De la resta se n’encarrega el mercat. Podem anatemitzar-ho però no s’hi val a fer-ho mentre deixem les nenes a casa còmodament assegudes davant la tele amb una pel·lícula de Disney.
En els propers anys el món de la cultura viurà una profunda transformació en mans de poques corporacions que controlaran la circulació de la major part dels continguts. La bona nova és que les factories creatives estaran repartides per tot el món; però hauran de ser excel·lents i pensar en global. Barcelona ho té tot per esdevenir un d’aquests territoris fèrtils que acullen potencial creatiu per posar-lo a disposició de tothom. Cal, amb urgència, aparcar els mantres i ser diligents.
