14/01/2016

Demografia i pluralitat

3 min

Les tumultuoses agressions sexuals de la nit de Cap d’Any a Colònia i en altres ciutats d’Alemanya i la inexplicable aparició, per Reis, del cadàver d’un noi mort un mes abans en un pis de Girona són fets nous que, com les imatges del cos d’un nen a la platja aquest estiu, ens recorden un problema que es convertirà en permanent, a Europa, durant els propers anys.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No sé si els fets de Colònia responen a un intent planejat per provocar terror per un camí diferent de les bombes o si, com he llegit, simplement són uns fets lligats a cultures molt poc respectuoses amb els drets de les dones. Tampoc sé si l’actitud inacceptable dels pares de Girona és exclusivament fruit d’un equivocat fanatisme religiós o si hi ha alguna cosa més. Però aquests dos casos em porten a un comentari més general.

1. Menys, i més vells. Aquesta seria la manera més simple de definir l’evolució recent de la demografia europea i les seves perspectives de futur. La nostra població ha quedat estancada, i en molts casos s’ha reduït, al llarg de les últimes dècades. Això, en un període d’explosió demogràfica mundial, suposa una disminució relativa molt important. A principis del segle XX, Europa representava en nombre d’habitants al voltant del 15% de la població mundial; ara la proporció ha baixat al 10%, i les actuals previsions demogràfiques per al 2050 la situen per sota del 8%.

Paral·lelament a aquesta evolució, el nombre de persones més grans de 65 anys a la zona euro, que era del 15% l’any 1990, és ara del 21%, i es preveu que sigui del 24% el 2025 i que arribi al 32% el 2050. La disminució demogràfica i l’envelliment són dos elements que empenyen els països cap a la decadència, ja que disminueixen la seva capacitat de creació de riquesa i redueixen la seva influència política, en un món cada cop més global.

No és un escenari desitjable. S’ha de canviar aquesta tendència augmentant la taxa de natalitat. I si no és suficient, també amb la incorporació de més persones joves i actives provinents de fora. Per a Europa, aquest tipus d’immigració no és un problema sinó una necessitat. Això sí, una necessitat que segur que plantejarà problemes, sobretot si no es fa de forma suficientment ordenada i amb prou previsió. La urgència d’una política europea sobre immigració, combinada amb una política sobre família i formació, és evident. També ho és la necessitat d’una política d’integració dels nouvinguts. D’una part d’aquestaés del que vull parlar ara.

2. Més, i més diferents. La societat europea, dins de la seva notable diversitat, havia estat fins ara relativament homogènia en les bases profundes de la seva identitat, tant en termes culturals (herència grecoromana), com religiosos (judeocristiana), com sociopolítics (drets personals i democràcia). La perspectiva actual és convertir-se en una societat molt més plural, ja que la diversitat serà més gran i més profunda. És una realitat que cal acceptar, perquè pot aportar elements positius i, en tot cas, perquè no es pot parar, per molt que alguns grups xenòfobs ja ho intentin en diversos països.

Però cal definir bé què és el que significa aquesta pluralitat, i per tant què és el que s’ha de demanar i esperar dels nous ciutadans europeus, tant si arriben buscant feina com si ho fan buscant acolliment. Resumeixo la meva manera de veure-ho: hem d’acceptar amb naturalitat i amb actitud positiva la diversitat cultural i de creences; però hem de ser molt ferms en l’acceptació per part de tots de les nostres lleis civils i les nostres normes bàsiques de convivència.

Segurament hi haurà més dificultat amb aquelles persones que procedeixen de llocs on encara la religió condiciona l’ordenament civil, però han d’entendre que a Europa això ha desaparegut ja fa segles. Aquí les lleis obliguen per sobre de les normes religioses, tant si són cristianes com d’altres religions i, per tant, les obligacions de tots els ciutadans són les que marquen les lleis i les normes civils. Les creences o les tradicions no poden servir d’excusa per transgredir-les.

Humiliar les dones amb segons quines vexacions s’ha de castigar, encara que en altres cultures no sigui tan greu; deixar morir una persona sense assistència mèdica és un delicte, encara que s’esperi la resurrecció, i mutilar el cos de les nenes també ho és, encara que sigui una tradició cultural d’arrels molt profundes.

stats