ABANSD’ARA

Des de Londres (1929)

De la columna de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961), integrada per dues peces, enviada des de Londres, publicada a Mirador tal dia com ahir de fa noranta anys (5-XII-1929). Dos registres en l’articulisme de viatges de Sagarra: una cisellada descripció impressionista a “Escenografia”; i joc d’associació d’idees imatjades a “Moltons” [transcrita del tot].

Escenografia. [...] He descobert el punt melodramàtic de Londres: és un dels punts més explotats pel turisme, i no hi ha dubte que és un dels llocs més impressionants i més sòlids del món. [...] És el famós pont de Westminster amb el riu, el palau del Parlament i tot el que us deixi veure la boira. Naturalment que és de nit, perquè la nit és essencial per a aquesta mena de visions; s’ha de veure la torre del rellotge il·luminada per dins, i l’esfera, amb les hores pintades, ha de donar un caràcter de precisió enmig de la vaguetat de les ombres. La gran mola del Parlament s’ha de contemplar així, completament negra, amb les arestes esmoladíssimes i les punxes sense contemplacions; l’asfalt sembla una catifa feta d’impermeables de policia, i l’aigua del riu, grassa i ondulant, té totes les exigències dels olis pesats. [...] Moltons. El moltó, el be, o l’anyell, o el marrà, o l’ovella, són totes bèsties d’una mateixa mena, però de sexes i edats diferents, que juguen un gran paper en la poesia i fins en la litúrgia. Sobre els moltons s’ha fet una literatura sana i abundant, a estones idíl·lica, a estones grotesca i fins plena de pebre. En la meva vida, no gaire llarga, he vist tota mena de bens privilegiats, descamisats i ingenus. He vist també tota la púrria dels moltons, aquells que fins després de morts no es poden treure el tuf de la llana del damunt i la carn us deixa entre les dents tot un joc de cordes de guitarra. Recordo que, en els temps una mica llunyans de quan estudiava Dret Canònic, vaig tenir l’ocasió de contemplar en el pati de la Basílica de Santa Agnès de Roma uns bens atesos per unes monges especials i que proporcionen la llana que serveix per a teixir el pal·li, que és una mena de gran distinció que el Papa concedeix als cardenals. Aquests moltons litúrgics tenien una mirada delicadíssima i embafadora que no oblidaré mai. Altres exemplars podria citar d’una relativa importància. Però damunt l’herba d’Anglaterra he descobert els moltons per excel·lència. Són unes bèsties sense potes, sense cap, sense res, és a dir sense res: es presenten a l’espectador com una gran bola de llana blanquíssima; són uns moltons com guatlles rodones. Aquests animals són la clau del secret de moltes coses. Llurs costelles representen el màximum de l’amabilitat i de la gràcia britàniques. No seria possible l’existència d’aquestes girls perfectes, que damunt de l’escenari donen la sensació del ninot mecànic i damunt de l’asfalt donen la sensació de l’amor esterilitzat, sense l’existència prèvia de la carn de moltó anglès. Una noia alimentada amb aquesta carn definitiva arriba a tenir els ulls com les pedres precioses i les galtes com un préssec, primer premi d’exposició d’horticultura. També és evident que sense aquests moltons els oficials anglesos no durien la visera de la gorra tan lluent ni tindrien a la punta del nas aquesta ditada de color de rosa, que és la ditada de l’èxit.