Desballestar el futur

The New York TimesUna de les normes habituals de la política actual és que els que més s'omplen la boca parlant de les futures generacions -els que van pel món proclamant solemnement que estem deixant als nostres fills una feixuga càrrega de deutes- són, a l'hora de la veritat, els més disposats a sacrificar el nostre futur a canvi de beneficis polítics a curt termini. Podem veure en acció aquest principi en el pressupost presentat pels republicans a la Cambra de Representants, que comença amb advertències sobre els mals del dèficit per reclamar, tot seguit, baixades d'impostos que encara el farien pujar més, una pujada compensada únicament per un suposat pla secret destinat a reparar, d'una manera o altra, la pèrdua d'ingressos.

I també el podem veure en la manera de fer de Chris Christie, governador de Nova Jersey, que parla molt de responsabilitat a l'hora d'actuar, però que en realitat potser serà el governador menys responsable que ha tingut mai aquest estat.

La gran decisió de Christie -la que bat tots els rècords- va ser la que va prendre unilateralment el 2010 quan va aturar les obres per a la construcció d'un nou túnel ferroviari que havia d'unir Nova Jersey i Nova York. Christie va afirmar aleshores que es limitava a actuar amb responsabilitat en matèria fiscal, alhora que els seus crítics afirmaven que havia suspès el projecte només per desviar-ne els fons.

Ara, l'Oficina de Rendició de Comptes del Govern (Government Accountability Office), que és una institució independent, ha intervingut en la polèmica amb un informe que confirma tot el que deien els crítics.

Gran part del que diuen els mitjans de comunicació sobre el nou informe se centra, com és lògic, en l'evidència que Christie va mentir sobre el finançament i cost del túnel. El governador va afirmar que els costos havien experimentat un fort augment, però l'informe ens diu que no és veritat. El governador va afirmar que es demanava a Nova Jersey que pagués el 70% d'un projecte que beneficiaria sobretot els ciutadans de Nova York; en realitat, el gruix del finançament hauria estat a càrrec del govern federal o de l'Autoritat Portuària de Nova York i Nova Jersey, que recapta ingressos dels ciutadans de tots dos estats.

Però, tot i que és important posar en evidència el costum de dir mentides de Christie, encara és més important adonar-se del gran disbarat que va representar aquesta decisió. El nou informe permet entendre fins a quin punt era i és necessari el túnel projectat, que ja s'hauria d'haver construït fa molt de temps. La demanda de transport públic està en alça a tot el país, i això reflecteix el creixement de la població i també l'evolució dels hàbits en una època en què la gasolina és cara. Ara bé, Nova Jersey està unida a Nova York només per dos túnels de via única construïts fa un segle, uns túnels que funcionen al 100% de la seva capacitat en hores punta. ¿Com es pot dir que una situació així no exigeix noves inversions?

Doncs bé, Christie va insistir que l'estat de Nova Jersey no podia assumir el cost de les obres. Com ja hem vist, però, no podia fer aquesta afirmació sense mentir sobre les xifres. Per tant, ¿quin motiu tenia en realitat?

Part de la resposta és que, com tothom sap, el governador té ambicions en el món de la política estatal, i les bases republicanes detesten la despesa pública en general (si no és en armament). I detesten els transports públics en especial. En efecte, tres governadors republicans més -els de Florida, Ohio i Wisconsin- també han suspès projectes de transports públics finançats amb fons federals. La diferència és, esclar, que Nova Jersey és un estat amb una gran densitat de població, i que la majoria dels seus habitants viuen a l'àrea metropolitana de Nova York o de Filadèlfia; per tant, el transport públic és la sang de l'estat, i negar-se a invertir en aquest sector estrangularà l'economia de Nova Jersey.

L'altra part de la resposta és que aturar la construcció del túnel li va permetre desviar fons d'aquest projecte -com deien els seus crítics- i aprofitar-los per al fons estatal d'autopistes, amb la qual cosa es va estalviar haver d'apujar els impostos sobre la gasolina. Per cert, els impostos sobre els combustibles de Nova Jersey són ara els més baixos de la història de l'estat en termes reals. Però com que, quan era candidat, Christie va dir que no els apujaria, aturar la construcció del túnel i desviar-ne els fons el va ajudar a evitar situacions desagradables.

El que és fonamental d'aquestes dues explicacions és que capgiren totalment la imatge que Christie vol transmetre d'ell mateix. El governador es presenta com un home disposat a prendre decisions difícils de cara al futur, però el que de debò va fer va ser sacrificar el futur en nom dels seus propis interessos polítics. Es va posar al servei dels prejudicis republicans, que són tot el contrari del que necessita Nova Jersey; va preferir estalviar-se la vergonya de donar explicacions per una promesa electoral equivocada més que no pas atendre una necessitat pública urgent.

Per desgràcia, últimament el comportament de Christie és d'allò més típic.

Els Estats Units eren abans un país que enfocava el futur amb ambició. Els grans projectes públics, des del canal d'Erie fins a la xarxa d'autopistes interestatals, eren un element de la nostra grandesa nacional que tothom compartia. Avui dia, però, sembla que els únics grans projectes que els polítics estan disposats a emprendre -sense reparar en les despeses- són les guerres. És ben curiós com funciona tot plegat.