D’escacs, mus i ruleta trucada
Hi ha moments en què la política sembla un elegant joc d’escacs, en altres moments és una partida de pòquer, però més sovint és una timba de mus en un casino amb olor de caliquenyo o una aposta en una ruleta trucada. Aquest últim cas és el de la convenció republicana. El casino. El partit republicà va trigar a prendre’s seriosament la candidatura de Donald Trump, i el menysteniment carregat de superioritat dels polítics tradicionals i l’avidesa d’espectacle d’alguns mitjans de comunicació han fet la resta. La conclusió és que Trump ja és el candidat a les eleccions presidencials del novembre als EUA i el seu discurs és un efectiu còctel de xenofòbia, mentides, patrioterisme i vaguetats grandiloqüents. Un Somni Americà esvaït pel creixement de les desigualtats, una classe obrera blanca empobrida i la por al terrorisme i al futur han convertit el candidat republicà en una opció real per a aquells que creuen que no hi ha res a perdre. Hi ha molt a perdre i Trump és un crupier de casino trampós.
A Espanya la política està entre el pòquer i el mus. Les segones eleccions legislatives van incrementar el suport al Partit Popular, però el parlamentarisme vol consensos i l’aritmètica és insuficient per garantir la investidura a Mariano Rajoy sense suports externs. La mateixa resistència que li ha permès sobreviure amb gest impenetrable malgrat Luis Bárcenas i Fernández Díaz és també la seva feblesa. Incapaç de dialogar amb els seus contrincants, el líder del PP pretén ser investit sense soroll i pagant un preu polític baix. Després d’anys d’enroc i guerra bruta, des de la sentència de l’Estatut, els primers moviments d’aproximació als independentistes agafen un to de sainet. D’una banda, els vots del Partit Demòcrata Català al PP, previsiblement a canvi d’obtenir grup propi, s’intentaven dissimular de manera incomprensible. Es convertia així en una operació vergonyant una decisió parlamentària defensable per la supervivència i la rellevància política. Un grup al Congrés proporciona diners, però també una tribuna des de la qual defensar idees, i això és el Parlament. Si més no, així ho entenen els independentistes escocesos a Westminster, que no només no es perden ni una sessió parlamentària ni una oportunitat d’influir, sinó que hi arriben tan d’hora que procuren deixar sense espai físic als bancs els seus contrincants polítics.
D’altra banda, aquesta setmana també es convocava el vicepresident del govern català a la Moncloa. Al matí s’anunciava a alguns periodistes un acord per passar deute de venciments de la Generalitat de curt termini a llarg termini. Però a la reunió no es desencallava el tema i el departament d’Economia definia la trobada a la Moncloa com “un regal més espiritual que material”.
Els canvis de posició política després d’anys d’agressivitat i escarafalls s’han d’explicar molt bé si es vol evitar que els ciutadans sentin que es burlen d’ells. Els gestos són el fons, però només amb els gestos no s’evita que la política sembli una partida de mus. Rajoy no ha demostrat fins ara dots per al pacte i no s’improvisen.
A Catalunya hi ha dies de partida d’escacs i altres de tetris. Els resultats a Espanya i l’adhesió retràctil al referèndum demanaran un procés de clarificació a Catalunya Sí que es Pot (CSQP). L’operació d’aproximació dels independentistes no estalviarà tensions internes a la formació, que també haurà de passar el seu procés de claredat i tensió entre les diverses famílies per superar l’ambigüitat, políticament més còmoda.
Malgrat que la rapidesa i el volum dels esdeveniments fan pensar en un casino, hi ha una partida d’escacs latent. Aquells que pensaven que l’onada sobiranista era una febrada que passaria amb la recuperació de la crisi veuen com l’últim baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió indica que s’incrementa el nombre de catalans que volen un estat independent. Un 47,7% hi estan a favor i un 42,4% el rebutgen. El moviment de fons es consolida tot i que no supera el 50%. La majoria només pot arribar amb el suport dels ciutadans que s’hi aproximin racionalment per la proposta d’un país i un futur millors. Està en mans dels polítics catalans. El resultat electoral a Espanya no aporta novetats. La política espanyola passarà un temps en l’enroc i en les majories inestables que no semblen capaces de fer propostes que no alimentin progressivament la desconnexió.
