Andreu Grimalt
05/06/2013

(Des)confiança

3 min
(Des)confiança

Fa unes setmanes es varen celebrar al Centre Flassaders de Palma unes jornades sobre la cohesió social a les Illes Balears organitzades per la Fundació Gadeso i que varen ser un èxit, encara que no estigui bé que jo ho digui, ja que hi vaig participar, tant en l'organització com en una breu ponència en què compartia taula amb els companys Rafel Borràs i Antoni Tarabini.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

En la meva intervenció vaig intentar explicar i analitzar les percepcions que té la població de Balears de la situació de crisi que estam sofrint i de les mesures que s'estan adoptant per, almanco en teoria, combatre-la. A més de fer un repàs de l'evolució de les preocupacions ciutadanes al llarg d'aquests darrers anys (una excel·lent eina per fer una mirada diacrònica de la situació econòmica, política i social de les Illes), vaig voler destacar un element que des del meu punt de vista és clau per a la desitjada recuperació: la confiança.

El diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans defineix la confiança com la seguretat de qui compta amb el caràcter, la capacitat, la bona fe o la discreció d'algú o d'alguna cosa, la seguretat pública que inspira un govern o la relació existent entre persones que es tenen mútuament confiança. Amb referència a la primera accepció, i revisant les distintes enquestes que tant a nivell estatal (CIS) com autonòmic (Fundació Gadeso) s'han anat publicant, queda clar que els ciutadans de les Illes no confien que la situació econòmica actual millori a curt o a mitjan termini.

I és que ens trobam en un cercle viciós de difícil ruptura: les polítiques seguides fins ara, amb el dèficit com a únic objectiu i venudes com les úniques possibles, provoquen més atur (afavorit per la reforma laboral) i més pressió impositiva (IRPF, IVA...). Com és lògic, cobrar manco i haver de pagar més té com a conseqüència menys renda disponible i, com menys renda disponible, menys consum intern i menys inversió empresarial, cosa que provoca encara menys ocupació i més atur. És a dir, menys ingressos per imposts i més despesa en protecció social que "obligaran" a noves reformes i retallades. I torna-m'hi, torna-hi.

En el segon sentit, la seguretat pública que inspira un govern, la cosa no és millor, com la majoria haureu imaginat. La desafecció política ha assolit cotes inimaginables fa uns anys, fonamentades, al meu parer, en quatre pilars: en primer lloc, la ineficàcia de les mesures adoptades, concretada en la manca de resultats promesos, i que són qualificades per molts com a contraproduents. Després, una sensació de llunyania de la classe política amb els problemes reals de la població. Una mostra d'això la trobam cada dimarts als plens del nostre Parlament, on assistim a un creuament d'acusacions, desqualificacions i "i tu més" que poc o res tenen a veure amb el que de veres preocupa la ciutadania. En tercer lloc, una política de comunicació nefasta, plena de silencis incomprensibles i de pantalles de plasma inacceptables. L'únic missatge que ens arriba és que no hi ha alternativa al que s'està fent i que hem de tenir paciència (bé, i les recomanacions de pregàries a la verge). I, last but not least , la corrupció, aquesta xacra que esquitxa, dia sí, dia també, polítics de qualsevol signe i condició. No és cert que tots, ni tan sols la majoria, siguin corruptes, però amb totes les causes que hi ha ara mateix obertes i amb el protagonisme que tenen en els mitjans de comunicació és normal i comprensible que la sensació ciutadana sigui aquesta.

Pel que fa al tercer significat, el de la relació de confiança mútua, hi podem trobar arguments en principi contradictoris. És vera que la societat capitalista fonamentada en la meritocràcia, el consumisme i la immediatesa ens condueix indefectiblement a un individualisme ferotge, a la llei de la selva, a una lluita de tots contra tots on l'únic important és el triomf (econòmic) personal.

Però no hem d'oblidar que la terrible situació que patim ha creat i consolidat moviments cívics i socials basats en altres paràmetres, com la solidaritat o la participació. A les tradicionals organitzacions s'hi han afegit associacions, plataformes o simplement ciutadans conscienciats i conscients que sense unió no hi ha canvi possible. La tasca de la PAH en contra dels desnonaments o les mobilitzacions en favor de l'educació pública promogudes per la plataforma Crida en són dos bons exemples i la petita encletxa d'esperança que ens queda.

En definitiva, la recuperació de la confiança ciutadana és un factor bàsic si realment volem superar aquesta crisi de manera eficient, sense deixar-nos a ningú pel camí i reduint la rasa que actualment separa representants i representats. I per això encara queda molta feina: la nostra, la dels ciutadans, fer sentir la nostra veu i no defallir; la seva, la dels que prenen les decisions, escoltar les demandes de canvi i fer possible que aquesta crisi econòmica, social i política aviat no sigui més que un mal record.

stats