Desconstruint Tarradellas

El canvi de nom de l’aeroport del Prat és una intromissió en el nostre univers simbòlic

HISTÒRIA. La decisió de batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas, anunciada per Pedro Sánchez i la seva cort com si es tractés d’un regal de Nadal anticipat, no és només una resposta ridícula a una demanda seriosa i majoritària de la societat catalana (és a dir, la gestió integral de l’aeroport); és també una intromissió en un dels camps on els catalans -en teoria- tenim una certa capacitat de decisió, que és el del nostre univers simbòlic. El govern espanyol ens està dient quins catalans són els més il·lustres, quins són els que mereixen més reconeixement. Ens està guiant per la nostra pròpia història. Tarradellas és el model de català que ells aprecien. En aquest punt, els historiadors tindrien molta cosa a dir. ¿De quin Tarradellas parlem? ¿Del que col·lectivitza la indústria durant la guerra? ¿El que es baralla amb la resta de l’exili i amb gairebé tota l’oposició antifranquista? (Busqueu-ne detalls a la biografia de Josep Benet, escrita per Jordi Amat.) ¿El que diu a Suárez que ell és la garantia d’un govern “no marxista” a Catalunya? ¿El que esdevé l’únic càrrec republicà que recupera els galons per damunt de la legalitat franquista? ¿El que s’oposa a l’estat de les autonomies i reclama, en canvi, una relació bilateral Catalunya-Espanya? ¿El que, en una carta dirigida al rei, culpa Pujol i l’exlehendakari Garaikoetxea del 23-F?

PRAGMÀTIC. Hi ha molts Tarradellas, i encara que alguns ens agradin més que d’altres, la seva figura històrica i la seva trajectòria és prou important perquè sigui objecte de record i reconeixement. Però em temo que Espanya ja ha decidit quin és el paper històric de l’expresident: el del català bo, pactista i pragmàtic (és a dir, el que admet la seva posició d’inferioritat), el republicà a qui Joan Carles I va fer marquès en agraïment als serveis prestats. Cal recordar que Esperanza Aguirre va anunciar fa anys, durant l’enèsima campanya contra la immersió lingüística, que obriria un col·legi públic bilingüe a Madrid, i que es diria Presidente Tarradellas. El centre, per cert, no es va inaugurar mai per falta de demanda. Però Tarradellas manté a Madrid la seva aurèola d’estadista, que ni Macià, ni Companys, ni Pujol ni Maragall podran aspirar a tenir mai, per motius diferents.

DECISIÓ. Que el govern del PSOE cregui que batejar l’aeroport amb el nom de Tarradellas, sense encomanar-se a ningú, és un “gest” cap a Catalunya denota una miopia total, una incapacitat absoluta per entendre de què va l’anomenat conflicte català. Quan una part del teu territori et diu que vol l’autodeterminació, o -com a mínim- més autogovern, el pitjor que es pot fer és decidir en lloc seu i, a sobre, donar a entendre que ho fas perquè els polítics indígenes són incapaços de prendre decisions (com afirmava ahir Miguel Molina a La Vanguardia ). A dreta llei, el govern espanyol té dret a posar el nom que li plagui a un aeroport que és seu. Però la immensa majoria de la societat catalana (incloent-hi sectors socials i econòmics poc o gens independentistes) demana el traspàs de la gestió de l’aeroport, per servir millor els interessos d’una conurbació com la de Barcelona; i en aquest context que Pedro Sánchez respongui amb el detallet onomàstic sona a burla. Sona a zapaterisme, al policia bo que t’ofereix un cigarret després que el poli dolent t’hagi estat atonyinant fins a fer-te sagnar.

Més continguts de