Descuidar i descurar
La injusta mala fama de cuidar també ha afectat descuidar . De fet, fins al DIEC1, només era normatiu descuidar-se volent dir no pensar a fer una cosa o deixar-se-la ("S'ha descuidat de dir-l'hi", "M'he descuidat les claus"): dos usos ben vius que el descuidarse castellà no té i que, potser per això, estan sent desplaçats per oblidar-se i deixar-se .
Però tot i que "Va molt descuidat" o "Descuida els fills" s'admet des del 1995, el diccionari castellà-català de l'Enciclopèdia (en línia a l'Optimot en edició del 2005) encara no inclou descuidar com a equivalència del descuidar castellà; encara ens fa anar descurats i descurar els fills.
És evident que l'equivalència no sempre funciona. Per exemple, a " Descuida, que ya me encargo yo ", descuida és no pateixis (o tranquil ). Però és més que dubtós que "Si me descuido, me atropella" no pugui ser "Si em descuido, m'atropella".
En aquest últim sentit, el de no prestar l'atenció necessària -que no és al DIEC2-, sovint hi va bé badar, distreure's o despistar-se però això no vol dir que hàgim de renunciar a descuidar-se , perquè la bona literatura beu de la riquesa de matisos dels sinònims.
Ho demostra aquest preciós text de Josep Pla, molt adequat a l'època: "En tot cas, si el fred bada i es descuida -si es descuida un sol moment- els ametllers floreixen".
Així doncs, descuidar vol dir més que descurar però cobreix tots els seus sentits i, per tant, permet -si es vol- prescindir-ne, tot i que certs diccionaris això encara no ho han descobert.
