Desesperadament optimista / França de genolls

Desesperadament optimista

Una notícia dolenta ven més que una de bona. Potser per això ha passat tan desapercebuda la frase que Christine Lagarde, directora de l'FMI, va dir diumenge passat. Va aprofitar el seu discurs a Pequín per dir que, si les coses es continuen fent bé, és "desesperadament optimista" pel que fa a la recuperació econòmica. Va explicar que l'economia mundial dóna senyals d'estabilització, que els indicadors dels Estats Units pinten millor i que Europa està fent bé els deures. Ens aferrem a aquesta mica de llum com un bon averany. La gran pregunta és, però, aquesta recuperació, quan la notarem en les nostres vides? Quantes botigues més hem de veure que tanquen? Quants coneguts més han de presentar concurs de creditors? Quins parents ens demanaran fer circular un currículum per treballar del que convingui? Mentre sembla que tot encara va a pitjor, aquesta setmana he parlat amb tres persones, d'àmbits diferents, que han notat un punt d'inflexió durant el mes de març. Una farmàcia de barri que havia batut rècord negatiu de calaix al gener i al febrer, al març ha tornat a xifres més dignes. Un venedor de pisos, que ara es dedica al lloguer, no va tancar ni un sol contracte durant el gener i el febrer. Ara en firma dos per setmana. I en una empresa de màrqueting, que porta mesos badallant -i reduint personal i jornada-, de cop i volta li tornen a demanar pressupostos. És un pas per a l'optimisme.

Christine Lagarde, quan era ministra, va advertir a la Reserva Federal que venia un "tsunami econòmic" i que a ells només els preocupava quin vestit de bany es posarien. Ningú no la va escoltar. No la van creure. Esperem que ara, amb el nou càrrec, hagi recuperat credibilitat. Necessito creure-ho. Amb la mateixa desesperació que tantíssima gent.

França de genolls

I ntocable és la pel·lícula de moda. A França ha arribat a enfonsar Titanic i ha batut tots els rècords de taquilla. Un home tetraplègic multimilionari i llest -François Cluzet- contracta de mainadera un delinqüent passat de rosca però guapíssim -Omar Sy-. A partir d'aquí, es desenvolupa això que se'n diu "una comèdia dramàtica", que és una manera complicada de dir "la vida". Més enllà de la història, el rerefons de la producció no sembla innocent. Gens. Hi veig la voluntat -i gairebé la necessitat- d'unir les dues Frances, les dels autòctons de moltes generacions i la de la marginalitat redundant a la banlieue de les grans ciutats. Però mentre la ficció tendeix a edulcorar la realitat, els set assassinats del sud del país han esbaldit, de cop, el perfumat xampú cinematogràfic. A tocar de les eleccions presidencials, el cas de Mohamed Merah ha congelat la resta de debats i ha pervertit la campanya. Se'n beneficia l'extrema dreta, la mà dura i les idees que, per dir-ho amb eufemisme, en diuen "conservadores". El jove confés, en les primeres hores de setge, havia dit que havia posat "França de genolls" i, en aquest filó patriòtic, de seguretat nacional, Sarkozy ha trobat un argument. Ell, conscient que va arribar a l'Elisi gràcies a haver estat un ministre de l'Interior duríssim, ha intuït que la solució ràpida d'aquest cas li podia servir, també, per capgirar l'allau d'enquestes contràries. La policia, però, ha tingut un gran èxit i dos petits fracassos. L'encert ha estat identificar i encerclar el sospitós tan ràpidament. Impecable. Els dos errors, criticats ja per gent escoltada com Alain Juppé, han estat no aconseguir detenir l'assassí amb vida i haver trigat 32 hores a intentar-ho. Amb França de genolls, Sarkozy volia ser l'heroi. Diria, però, que ha fet salat.