Desnaturalització de la monarquia parlamentària

La prefectura de l’estat en les democràcies parlamentàries europees és una institució neutral tant si és una legislatura amb legitimació democràtica, com passa als estats republicans, com si és una magistratura hereditària, mancada, per tant, d’aquesta legitimitat, com passa als estats monàrquics.

Aquesta exigència de neutralitat és molt més intensa, per raons òbvies, en els segons que en els primers. La neutralitat d’un president de la república ha d’estar, en primer lloc, prevista i desenvolupada expressament en la mateixa Constitució i ha de ser confirmada, després, diàriament, mitjançant la cultura política pròpia de la democràcia parlamentària. El president de la república no és neutral en el seu origen, però ho ha de ser en el seu exercici. La ruptura de la neutralitat provoca inevitablement una pertorbació, més greu o menys segons les circumstàncies en què es produeixi aquesta ruptura, però pertorbació sempre en el funcionament del sistema polític.

El monarca parlamentari és neutral tant en el seu origen com en el seu exercici. En no tenir legitimitat democràtica, no pot ser “poder” de l’estat, ja que totes les Constitucions democràtiques europees fan descansar la sobirania en el poble i deriven d’ell els poders de l’estat. “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat”, diu l’article1.2 de la Constitució. La pèrdua de la neutralitat del monarca parlamentari, en conseqüència, no pot no ser una vulneració de la Constitució per haver fet alguna cosa que la Constitució no li permet o per exercici desviat de les funcions que té atribuïdes. Suposa la desnaturalització del monarca parlamentari com a òrgan constitucional.

Exactament això és el que va passar dimarts passat amb el discurs televisat del rei Felip VI. La Constitució anteposa el principi de legitimació democràtica a l’article 1.2, en els termes que ja hem reproduït, al reconeixement de la “monarquia parlamentària com a forma política de l’estat espanyol”, que figura a l’article 1.3 de la Constitució: l’article 1.2 és el pressupòsit de l’article 1.3.

L’article 1.2 veta expressament que el rei pugui intervenir en la vida política. Per molt complexa i difícil que sigui la situació o, més ben dit, com més complexa i difícil sigui la situació, menys es justifica la intervenció d’una magistratura hereditària, mancada de legitimitat democràtica. El principi de legitimitat democràtica és una regla que no admet excepció. L’excepció és sempre contravenció de la regla.

Això és el que va fer Felip VI dimarts passat amb el seu discurs televisat. Va vulnerar obertament la Constitució i va actuar amb una deslleialtat insuportable respecte del poder constituent del poble espanyol, que no per casualitat havia subordinat el reconeixement de la monarquia parlamentària en l’article 1.3 a la vigència del principi de legitimació democràtica de l’Estat en l’article 1.2.

Si aquesta és la manera com el rei Felip VI entén l’exercici de la seva funció en la democràcia espanyola, tenim un enorme problema. La intervenció del monarca parlamentari en el procés polític és una pertorbació insuportable per al sistema polític democràtic. Corroeix la democràcia i l’acaba privant de contingut.

L’argument que ha estat només un cop no pot ser acceptat. El precedent en dret constitucional no necessita la reiteració d’un esdeveniment, com s’exigeix en dret privat, sinó que un fet individual pot constituir-lo. La porta que va obrir el rei dimarts passat pot ser letal per a la democràcia espanyola. Més tenint en compte l’estat de salut en què es troba.

En aquest sentit, crec que seria oportú que es convoqués un referèndum sobre la monarquia, en què els ciutadans espanyols es pronunciessin, en vista de l’experiència de la monarquia parlamentària en aquests quaranta anys, sobre si ha de continuar sent o no la forma política de l’estat espanyol i, en el cas que optessin per mantenir-la, fixessin de manera inequívoca què és el que el rei no pot fer en cap cas.

L’experiència històrica acumulada no ens permet dipositar la nostra confiança en la monarquia en general i en el rei Felip VI en particular. El que va passar dimarts ens ho ha tornat a recordar. Ja sabem el que ha estat la “monarquia espanyola”, que així és com se la va definir en totes les Constitucions històriques anteriors a la del 1931, i els cataclismes que aquesta monarquia va ocasionar a la nostra convivència. És molt important evitar que la monarquia parlamentària pugui tornar a comportar-se d’aquella manera.

Més continguts de