14/01/2011

Despesa, reforma i informació

3 min
LOCDE, PIB

La gent tendeix a pensar que l'Estat no gasta prou en despesa social. Jo sempre he pensat que, tenint en compte que la despesa en benestar social ha de ser proporcional a la productivitat d'un país, Espanya gasta massa. Volem tenir un estat del benestar com el suec, però treballant a ritme mediterrani. I això és pretendre la quadratura del cercle. L'OCDE ha publicat les estadístiques sobre despesa social del 2007. Aquell any, Espanya va dedicar-hi el 21,6% del PIB. Menys que Suècia, és cert (ells hi dediquen el 27,3%). Però més que Noruega (20,8% de despesa social respecte el PIB) i que Holanda (20%).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però resulta que l'any 2007 vam dedicar a l'atur el 2,1% del PIB (el més alt de l'OCDE després de Bèlgica, on, per raons diverses, aquesta despesa inclou molts altres conceptes). Aquell any 2007, l'atur estava al voltant del 8%, un dels més baixos que històricament havia tingut mai Espanya. Doncs saben què va significar aquell 2,1% del PIB que vam dedicar a l'atur l'any 2007? Al voltant de 28.000 milions d'euros. I tot per mantenir un atur que tothom sabia que era fals, que no existia. Es van destinar diners a gent que no ho necessitava.

En el fons, és aquest l'atzucac en què ha entrat l'estat del benestar espanyol: mentre gent necessitada ha anat passant-ho justet, s'han transferit recursos públics a una pila de gent a qui, de fet, no li corresponien. I ara, qui els ho retira? S'han subvencionat revistes de barri perfectament inútils. També els camps andalús i extremeny. S'ha subvencionat indiscriminadament l'electricitat. I s'han construït hospitals que no els tenen ni a Alemanya. I centres culturals i esportius en pobles que són més petits que moltes escales de veïns i que, a sobre, estan a tocar. Per tant, estem davant d'un problema que és més de distribució racional i equitativa dels recursos públics, que no pas de retallada de serveis bàsics. O, almenys, això hauria de ser. És evident que cal retallar, però aquesta retallada hauria de venir per retirar les prestacions innecessàries.

El populisme continua, però, marcant l'agenda pública. Es retallen pensions, es limiten ajudes a gent necessitada, es desatenen indigents. Però no es posen en qüestió els privilegis adquirits per a col·lectius que es creuen amb dret a tot. Pregunta: s'han retallat les ajudes als sindicats? En el terreny de l'ocupació no sembla cap bogeria establir un sistema que faci que els aturats que cobren subsidi deixin de rebre'l si no accepten el lloc de feina que se'ls ofereixi. Ni tampoc sembla cap aberració instaurar multes a qui faci abús de la sanitat. Ni és cap aberració el copagament.

Els nostres governants estan collats avui per un nou establishment que s'atorga la representativitat social. I cap govern intel·ligent pot condicionar el futur d'un país al pacte amb uns portaveus classistes en els quals la població ha perdut justificadament tota confiança. Són organitzacions que viuen de la moma que, sense data de caducitat, els va regalar la Transició. Mirin el mapa europeu i veuran que únicament tiren endavant aquells països que no esperen el consens social d'uns grups de pressió que únicament defensen els seus privilegis i els dels seus socis afiliats. La pregunta angoixant és: qui defensa aquells necessitats que no tenen ningú?, aquells sense altra representació que el govern? Només se n'han sortit aquells països amb governs que fan el que consideren la seva obligació. Perquè ells sí que tenen un mandat democràtic. No hauria de seure a una taula de negociació un govern democràtic coaccionat per uns agents socials que no se sap a qui representen.

Però com que totes aquestes despeses aberrants del passat han estat políticament interessades i s'han dut a terme sense transparència (la població ha ignorat d'on sortien els diners, a on anaven a parar i el que costava el que es rebia de l'Estat), ara, quan es vol retallar, el cos social s'hi torna. Ningú està disposat a renunciar a res. Encara que no li correspongui, o que algú altre més necessitat n'hagi de menester. El tema s'agreuja a Catalunya, on el dèficit fiscal amb la resta d'Espanya fa que cada any se'ns volatilitzi el 10% del PIB, malgrat tenir una pobresa creixent. Resultat: la població no entén res.

El nou govern de la Generalitat haurà de fer molts ajustaments, però convindria que s'assegurés, abans, que el contribuent comprèn el que es vol fer, per tal que tot s'executi amb el suport de la població. No serien diners mal emprats aquells que es dediquessin a explicar com s'ha generat aquest dèficit i per què. Insisteixo, els del dèficit fiscal amb Espanya, també. Qui n'ha sortit massa beneficiat. I a qui se li retallarà. El contribuent té dret a saber on van a parar els seus diners. Això es fa a d'altres indrets del món, on la gent pot consultar-ho per internet. Clar que els parlo de llocs on el contribuent es comporta com un adult perquè, abans, se li ha explicat que és ell, i no l'Estat, la peça clau que aguanta el sistema.

stats