Després del 8-M
Algú ha dit que tota una generació havíem crescut convençuts que les reivindicacions del feminisme ja estaven gairebé satisfetes i que la plena igualtat entre homes i dones més o menys ja es donava, amb alguns serrells més o menys importants que encara s’havien d’atendre però que anaven per bon camí. És cert: amb la situació de la dona dins la nostra societat ens ha passat com amb els drets civils, les llibertats ciutadanes i la mateixa democràcia, que ens pensàvem que eren coses que teníem consolidades i garantides i ha resultat que eren un miratge. Pitjor que un miratge: una estafa. Per descomptat, un esclat com el de la vaga i les manifestacions de dijous passat no es produeix de forma improvisada, i la potència reivindicativa i intel·lectual amb què s’està expressant el feminisme d’uns anys cap aquí ja deixa ben clar l’abast i la profunditat de la qüestió. Però vivim pendents dels impactes, i calia un clam tan contundent com el de dijous passat perquè molts (i moltes) comencessin a obrir els ulls i a parar l’orella.
Un dels països en què la mobilització va ser més important va ser Espanya, amb Catalunya inclosa. A alguns mitjans els agrada dir que les espanyoles varen ser les manifestacions feministes més importants de tot el món (la vaga es feia a 177 països), traient pit com si es tractés d’un títol de la roja: la qüestió és que Espanya sigui la primera en alguna cosa. Bé. En tot cas va ser una mobilització importantíssima, que torna a denotar el malestar dels ciutadans, de molts ciutadans, a l’Espanya actual. A Rajoy se li manifesten les dones amb una força inusitada, se li manifesten els pensionistes amb una energia magnífica i se li manifesten els catalans, amb el fet diferencial que a aquests se’ls apallissa i se’ls posa a la presó amb absoluta arbitrarietat. Algú dirà que són col·lectius que expressen la seva insatisfacció. Però el terme col·lectius es queda molt curt. Les dones no són un col·lectiu, sinó la meitat de la població. Els pensionistes no són un col·lectiu, sinó que som tots: els que ara tenen una edat i els que arribarem a tenir-la, si la salut ens aguanta. Els catalans no són un col·lectiu, sinó un país que vol exercir el seu dret no ja a l’autodeterminació, sinó a votar i que el seu vot sigui respectat. No estem parlant de col·lectius, sinó del poble. Som nosaltres, el poble. Som la gent, els ciutadans, que li diem a aquest govern autoritari i corrupte que la situació és insuportable.
L’autoritarisme i la corrupció tampoc són d’ara ni d’aquest govern, sinó que venen d’enrere. Són estructures d’estat heretades del franquisme, que, al seu torn, ja les havia heretades del règim anterior, amb les breus interrupcions de les dues Repúbliques. Aquests dies n’hi ha prou de veure el paperot de les forces de l’extrema dreta nacionalista espanyola, PP i Cs, intentant ara fer veure el seu suport al 8-M després d’haver dit que era elitista, frívol i que promovia l’enfrontament entre els homes i les dones. És a dir, que era inacceptable perquè dividia. De què ens sona, això?
