Després de la deslleialtat, ara petonets

27 de maig del 2010. El govern espanyol aconsegueix aprovar el decret llei d'ajustament financer (o de reducció de dèficit o de "socors, això s'enfonsa") per un sol vot de diferència. Se'n recorda, oi? Feia pocs dies que ZP havia rebut unes trucades des de Washington, Pequín i Berlín dient-li que, o començava a retallar seriosament o ja podia anar a buscar les restes d'Espanya a l'abocador de can Pistraus.

Aquell dijous que Espanya va estar a punt de caure pel precipici a un riu ple de piranyes i rodes de premsa de la (cantant?) Bebe, al costat del govern només hi va ser el grup parlamentari socialista, que va votar a favor de les mesures. I qui va salvar-li el coll, no al govern sinó a Espanya, va ser l'abstenció de Coalició Canària, UPN i, sobretot, CiU. El que va ser més increïble de tot el que va passar aquell matí va ser el vot contrari del PP. Un partit tan espanyol, tan nacionalista espanyol i que s'omple tant la boca amb Espanya, va preferir manifestar la seva oposició radical al govern a la recerca d'un titular elogiós dels seus l'endemà que fer un pas a favor de la seva pàtria. I jo, què vol que li digui, si fos espanyol i veiés una defensa com aquesta de la meva nació per part de qui es diu el seu gran defensor, demanaria asil polític al Iemen. Im-me-di-a-ta-ment!!! Per això quan abans-d'ahir veia les imatges de Rajoy i ZP bevent-se unes cervesetes i xerrant en un ambient de cordialitat barrejat de sentit d'estat, no vaig poder evitar pensar en la situació descrita. ¿Quin Rajoy ens hem de creure, el de fa un any i mig o el d'ara? ¿Defensarà ara la seva pàtria com llavors, que no va fer-ho, o ara que mana tot és diferent?

I pel que fa a nosaltres, de traca i mocador. CiU va salvar Espanya i ens ho paguen... bé, més ben dit, no ens ho paguen, incomplint la llei amb total impunitat. I després encara volen que anem a llepar-los el culet el dia de la Constitució.