Deu anys de la desafecció: l’avís de Montilla que ningú va escoltar
Va ser en un llunyà 7 de novembre del 2007, aviat farà una dècada, que el llavors president de la Generalitat, José Montilla, va alertar des de l’Hotel Ritz de Madrid de “la desafecció” que s’estava covant a la societat catalana envers Espanya i les seves institucions. En aquell moment Catalunya vivia en plena crisi de Rodalies a causa dels esvorancs que van causar les obres de l’AVE Madrid-Barcelona, que va culminar en una multitudinària manifestació l’1 de desembre del 2007 sota el lema “Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”. Lamentablement, el clam de Montilla va passar completament desapercebut a Madrid. Van pensar que era una exageració o, encara pitjor, una maniobra de pressió per obtenir més bons resultats en la negociació del finançament autonòmic.
Avui l’ARA compara les realitats socioeconòmiques d’aquell moment i de l’actual. La crisi encara no havia fet acte de presència i l’independentisme tot just començava a treure el cap. La societat es mostrava relativament confiada en el futur de l’economia i satisfeta amb el funcionament de les institucions. Però tot allò estava començant a canviar. L’esgotador procés de l’Estatut i la negativa de Zapatero a traspassar les competències del Prat (avui en veiem les conseqüències), tal com reclamaven el conjunt de la societat civil i els agents socials, estava posant les bases d’un canvi social de llarg abast que aniria més ràpid del previst.
En un primer moment la reacció va ser en negatiu (va fer fortuna el concepte de català emprenyat ), però després de la sentència del TC contra l’Estatut aquella desafecció de què alertava Montilla es va convertir en un projecte en positiu, a favor d’un estat propi per a Catalunya. Es podria dir, doncs, que en deu anys s’ha passat del català emprenyat al català activat.
Però el més important de posar perspectiva temporal al Procés és que ajuda a entendre’l com una evolució que és producte d’unes determinades circumstàncies i decisions (la recollida de signatures del PP, les resistències del PSOE a millorar el finançament, etc.), i no com la dèria d’una elit política amb interessos espuris. Passi el que passi l’1-O, la societat catalana ha canviat molt des del 2007 i res no tornarà a ser com abans. Això és tan cert com que el 2007 va començar tot.
