24/05/2012

Déu me'n guard

1 min

Deia ahir que l'aglutinació impedeix que certes locucions lexicalitzades es facin servir erròniament com si els mots que les formen fossin autònoms. Escriure adéu-siau bloqueja que algú digui o escrigui a Déu sigueu o a Déu siguis.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però de vegades resulta difícil destriar una locució lexicalitzada d'una expressió en què els mots que la formen mantenen la seva llibertat. ¿Hem de dir "déu me'n guard de dir-ho", "déu em guardi de dir-ho" o "déu me'n guardi de dir-ho"?

La forma arcaica guard ja indica un cert grau de lexicalització: si es manté és perquè està encapsulada. Jo, clarament, prefereixo "déu me'n guard de dir-ho", una forma que un dia podríem acabar escrivint com a déu-me'n-guard (o deumenguard ) i que expressa rebuig o por davant una eventual acció.

En aquest punt el DIEC divergeix del GDLC. L'un només recull "Déu em guardi de..." al costat de "Déu no ho vulgui..." A l'altre, en canvi, hi ha "Déu me'n guard d'haver-hi d'anar".

Sembla més coherent el GDLC, perquè les formes del DIEC no són pròpiament formes lèxiques. A més, sona més idiomàtic i genuí déu me'n guard que déu em guardi.

La lexicalització no deixa conjugar el verb i dóna a les formes que s'han salvat fossilitzades sentits específics. Déu vos guard , com bon dia , saluda; déu me'n guard rebutja rotundament fer una cosa; i déu nos en guard vol allunyar un mal possible. En canvi, déu us guardi , déu em guardi i déu ens guardi diuen el mateix i com si et plau són formes estranyes al català d'avui.

stats