Publicitat
Publicitat

Deute i independència

L’estat espanyol està molt endeutat. Segons les dades del Banc d’Espanya, a la meitat del 2016 el deute públic assolia el 100,5% del PIB. És el nivell més alt que s’ha generat des del 1909. Aquest endeutament és la suma del deute de les diferents administracions. El de l’administració central i la Seguretat Social representa el 72,5% del PIB; el de les comunitats autònomes, el 24,8%, i el de les corporacions locals, el 3,2%. Així mateix, la Generalitat de Catalunya és la segona autonomia més endeutada, després de la Comunitat Valenciana, amb un deute del 35,9% del PIB català.

Davant d’aquesta situació, molta gent es pregunta si una Catalunya independent podrà assumir aquest nivell de deute, ja que es pressuposa que haurà d’heretar una part del deute estatal. Aquest article l’adreço a aquests ciutadans tot fent-los avinents tres qüestions.

En primer lloc, actualment els catalans ja contribuïm, i molt, al finançament del deute estatal. Hi contribuïm a través dels impostos que paguem a l’Estat, que representen un 19,6% del total, sense incloure-hi les cotitzacions de la Seguretat Social, que tenen una altra finalitat. Per tant, aquest és el percentatge amb què ara estem finançant el deute estatal. ¿Amb la independència ens tocaria un percentatge més alt? És raonable afirmar que aquest no seria pas el cas.

Els criteris habituals de repartiment del deute que es podrien utilitzar segons l’experiència internacional són els següents: el pes econòmic de Catalunya, és a dir, el pes del PIB català en relació a l’estatal (18,9%); el pes de la població catalana (16%); el percentatge de la despesa del govern central a Catalunya sobre el conjunt de l’Estat (14%), o el percentatge de la inversió del govern central a Catalunya en relació al total estatal (al voltant del 10%). Com es pot constatar, cap dels escenaris descrits supera la contribució actual al finançament del deute.

En segon lloc, alguns dels càlculs del deute que hauríem d’assumir en cas d’independència es fan pel broc gros. Quan es diu que el deute espanyol ha arribat al 100% del PIB, sembla que d’aquest total n’haguéssim d’assumir una part. No és així exactament. No hauria d’entrar en el càlcul el deute de les altres comunitats autònomes ni de les corporacions locals no catalanes. Només seria assumible una part del deute de l’administració central i de la Seguretat Social. A més a més, d’aquest, si fos possible, s’hauria d’intentar distingir entre el deute territorialitzable i el no territorialitzable. Del primer només n’hauríem d’heretar el contret per l’Estat per fer obres i inversions dins del territori català, no pas les que han tingut lloc fora. Del no territorialitzable n’hauríem d’assumir una part i la quantia dependria del criteri de repartiment adoptat (PIB, població, etc.).

En tercer lloc, a part del deute o dels passius, també ens hauríem de repartir els actius (com ara edificis, reserves del Banc d’Espanya, comptes corrents, títols d’empreses públiques i privades, patrimoni nacional, arxius...). Per exemple, dins dels arxius s’inclouen bases de dades d’Hisenda sobre contribuents, censos electorals, Registre Civil, arxius de la Seguretat Social, policials, etc.

Com es pot veure, el repartiment d’actius i passius és un procés complex que necessita uns criteris. Aquests criteris poden provenir de la Convenció de Viena del 1983 sobre el repartiment d’actius i passius en cas de successió d’estats i que sorgeix de l’Assemblea de les Nacions Unides, però no ha entrat en vigor perquè no hi ha hagut prou estats que la ratifiquessin. També cal mencionar la resolució Guiding principles relating the succesion of States in respect to property and debts, adoptada per l’Institut de Dret Internacional el 2001. Aquesta resolució té importància perquè recull la pràctica internacional en matèria de successió d’estats dels anys noranta, tot fent referència als casos que hi va haver a l’Europa Central i Oriental, i aplica part dels criteris de la Convenció de Viena de 1983.

Ara bé, a part del marc jurídic, la negociació és un factor d’una gran importància en el repartiment d’actius i passius, en què és desitjable que hi hagi mediadors internacionals. Es poden fer càlculs i escenaris de quin pot ser el resultat en el cas de la secessió de Catalunya, però el resultat final dependrà de la negociació. De fet, Catalunya hauria de seure a la taula de negociació dient que no ha d’heretar una part del deute per compensar els dèficits fiscals que han tingut lloc històricament. Però aquesta posició és poc probable que fructifiqui. Primer, perquè en part el govern espanyol es veurà obligat a reconèixer Catalunya com a estat independent per poder-li endossar una part del deute, ja que l’economia espanyola no podria suportar-ne la càrrega, i sense reconeixement l’hauria d’assumir íntegrament. Segon, perquè a la comunitat internacional i a la mateixa Unió Europea li interessarà que Catalunya es quedi una part del deute espanyol; en cas contrari tindria un greu problema amb Espanya.

Podria ser que, al final, el criteri de repartiment fos el pes de la població, que és un escenari intermedi i que s’ha adoptat en altres processos de secessió. Actualment, sota aquest escenari, i sense distingir entre deute territorialitzable i no territorialitzable, la qual cosa sobreestima el càlcul, la Generalitat hauria d’assumir un deute d’entorn del 95% del PIB, sumant-hi el seu propi deute actual. Això ens situaria en la línia dels països europeus de la zona euro, amb un deute del 91% del PIB de mitjana. Però en cap cas hauríem de suportar una càrrega superior a l’actual, que se situa al voltant del 110% del PIB. Finalment, es pot afegir que Catalunya té una economia prou potent per poder-la suportar, un aspecte que haurem de tractar en un altre article.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT