Devolucions en calent

Devolucions en calent / ALEXANDER KOERNER / GETTY
Escolta aquí l'article en àudio

CONTRADICCIONS. Els drets humans estan per sobre de situacions administratives. Però el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg ha decidit el contrari. La sentència del 13 de febrer que avala la devolució en calent de les autoritats espanyoles de dos joves subsaharians que el 2014 van saltar la tanca de Melilla suposarà un canvi de paradigma. El Tribunal d’Estrasburg ha ofert la coartada perfecta perquè governs i polítiques de tots els colors posin tot el pes de la culpa en la irregularitat inicial dels qui van haver de saltar una tanca per poder accedir a la Unió Europea, que no ofereix alternatives reals a l’entrada irregular. Per tant, la sentència obvia que les expulsions violen convencions i acords internacionals i considera que només és “conseqüència de la conducta” dels joves.

Vulnerabilitats i abusos made in Spain que han acabat assumits legalment i institucionalitzats per la Unió Europea: devolucions en calent a països insegurs; subvencions a governs nord-africans amb fons comunitaris -que es venen com a ajuda al desenvolupament- a canvi d’actuar de frontera exterior; finançament de centres d’internament on es violen drets humans i on no hi ha unes condicions mínimes de salubritat. Fins i tot l’alt comissionat de l’ONU pels Drets Humans va arribar a qualificar d’“inhumana” la cooperació de la Unió Europea amb la Guàrdia Costanera líbia, que condemna els refugiats i migrants a detencions arbitràries i indefinides, i els exposa a la tortura, la violació, el treball forçat, l’explotació i l’extorsió. Tot plegat forma part d’uns suposats dics de contenció d’una realitat tan imparable com natural en l’esdevenir d’una història feta de migracions, de mobilitats, de fugides o de viatges per trobar noves oportunitats. Contradiccions i vergonyes d’una Europa envellida, egoista i espantada.

DENÚNCIES. La frontera com a política. La immigració convertida en obsessió. L’administració Trump ha decidit enviar unitats tàctiques especials a les anomenades ciutats santuari dels Estats Units, com Chicago, Nova York i San Francisco, en una clara escalada en la batalla del president contra les localitats que es neguen a aplicar unes lleis d’immigració injustes i abusives. Agents dedicats a perseguir el contraban a la frontera es dedicaran a detenir, a partir d’ara, tots aquells que no col·laborin en la deportació de migrants.

Les polítiques de blindatge, de securització i de persecució són crits d’alarma que assenyalen directament no els qui intenten migrar per transformar la seva realitat, sinó la veritable natura d’unes societats de (no) acollida, que han comprat la retòrica i les polítiques de la por, sense més alternatives que l’aixecament de murs físics o legals.

La Fiscalia del Tribunal Penal Internacional admetia, fa només uns dies, que el règim de detenció extraterritorial que Austràlia ha instal·lat a les illes de Nauru i Manus és il·legal, a més de “cruel, inhumà i degradant”. Però, malgrat reconèixer que en aquests camps d’internament hi ha “actes esporàdics de violència física i sexual comesos pel personal de les instal·lacions”, la Fiscalia també afegeix que no obrirà cap investigació per aclarir els fets.

Les polítiques migratòries s’han convertit en la via d’aigua per on s’escapen els valors democràtics. Són el marc necessari d’un sistema que es fortifica des de la culpabilització i la persecució dels més vulnerables, incapaç de donar alternatives o d’articular un discurs migratori que vagi més enllà de la confrontació.