(Di)Missió Impossible
El novembre del 2000, en una entrevista amb la Gemma Nierga, el líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, parlava del cas Pallerols. La periodista li demanava si abandonaria el càrrec en cas que es demostrés que Unió va ser finançada il·legalment, i ell li va contestar que en aquest cas "assumirien més responsabilitats", però que "no s'amoïni perquè no li donaré lloc a això". Ella va insistir: "¿Dimitiria, aleshores?" I ell va fer: "Qui? Jo? Si fos el responsable d'aquest finançament, sí. Per què no?"
Té tota la raó Josep Antoni Duran i Lleida en dir, ara, que no pensa dimitir. Ell va dir que dimitiria "si fos responsable d'aquest finançament". S'ha demostrat que Unió Democràtica s'ha finançat il·legalment, perquè ho acaba d'admetre. I, per tant, ha hagut de fer com en alguns anuncis d'electrodomèstics, que si no quedes satisfet et tornen els diners. Però això no demostra, en canvi, que Duran i Lleida sigui "el responsable" d'aquest finançament. Per il·lustrar-ho, ha dit que això és com "si algú treballa per tu a casa teva i es deixa una aixeta oberta". Efectivament no és culpa teva. Ni tan sols és culpa teva el fet de no sentir mai la necessitat de preguntar-te d'on diantre surt tanta aigua.
El cas és calcat al de la infanta Cristina amb Iñaki Urdangarin. Presumptament, ell va finançar il·legalment (i perdó per la rima) el xalet matrimonial de Pedralbes. La infanta no en sabia res, tot i que, també presumptament, dormia amb ell cada nit (i el tàlem nupcial és un lloc on, vulguis que no, li expliques al xurri com t'ha anat el dia). Ella no es preguntava d'on sortia la fàcil pasta per pagar els paletes, els decoradors o els camarlencs. No ho sabia i, per tant, no ha hagut ni d'anar a declarar. Si ets la figura principal del tauler d'escacs, tothom et vol veure mort. I per això és tan útil tenir peons.
