Dietari

DILLUNS. ÉS DILLUNS, desembre en gris. He acabat de llegir la part napolitana de Viatge a Itàlia de Goethe, en versió original. Ha estat, com podeu suposar, un dia feliç, satisfactori, aquella sensació predilecta de caire arqueològic que et transporta a un altre món (hi ha un altre món?), a una visió paradisíaca, a la reflexió rigorosa. Al capdavall, tota literatura (especialment la meua) implica coneixement i tractament d'un material verbal, expressada des de la solitud que ens assalta en els diversos estadis d'evolució creativa. A la nit, tot just de prendre'm l'ordifal, el concert per a violí de Mahler m'endinsa en la brisa suau del somni. Dormo.

DIMARTS. SEGON DIA de la setmana. Avui toca Tolstoi, La mort d'Ivan Ílitx . Estructura de trajectòria circular. Principi i fi. Ivan, un home comme il faut , paràbola del nostre temps, metàfora del segle passat, mirall de l'existència humana. Amb tot es fa palesa la vertadera naturalesa solitària, el camí vital vers el no-res. A la nit, dos orfidals.

DIMECRES. UN CAFÈ ben carregat, espès i amb pòsit, amb escletxes de llum solar dibuixant extensions d'axiomes a la pell de la meua cara. Creure. Vet aquí la paraula clau d'aquest magnífic dia. Sí, creure en aquest viatge iniciàtic que és la cultura. Aprofundir-hi de manera indefugible tot deixant-nos guiar pels déus inaccessibles del saber. Isc al carrer i la indigència cultural dels valencians m'entristeix. Em refugie en la lectura de Sorbintow, Miraschia i Xen Diao. Onze i mitja del vespre. No necessite orfidal.

DIJOUS. LA VIDA ÉS CURTA, els dies són llargs (Borges dixit) . Ignore com, però he anat a raure a la plaça de Domenico Maggiore. Estrany viatge. Potser és un senyal, una il·luminació unívoca, tal vegada tautològica. Em reconforten els detalls nimis, espurnes de solitud còsmiques. Què som sinó quelcom fugisser en l'immens univers? Mire l'agenda. Conferència a Quatretonda. Tema: terrae motus . Exposició senzilla, diàfana, clara; osmosi conferenciant-públic, entropia que sura a fi d'evitar apoplexies innecessàries que degraden l'ésser intel·ligent.

Tornant de Quatretonda, reflexió sobre la condició humana: tres persones a la taula i dos de públic.

DIVENDRES. ESCORCOLLE entre els milers de llibres de la biblioteca. Poesia: Hubber, Song-Hu, Mara Higgins, Havel Clark, Pierre Lemoine, Laurence Tchey... Els apile amb cura a la tauleta de nit. Felicitat completa. Dia plujós, vidres entelats. Cafè amb llet mentre observe el polsim d'aigua caient sobre el llimoner. Records àcids. Solitud i alhora recança. Reflexió sobre el cafè: me n'he oblidat de comprar el sucre. Amargor, metàfora de la vida, del buit existencial. Enfront d'això, el vigor cultural, l'experiència compartida des de l'exogàmia, lectura intensa dels sil·logismes de Michael Sinclair. Para de ploure. Ix el sol. Estrany hivern. El temps canvia, jo també. Ara la llum provocadora té quelcom de primaveral. El goig m'aclapara en emergir la paradoxa. Llegeisc Song-Hu: Demà serà tard / Demà serà prompte / Demà serà igual. Subratlle.

DISSABTE. HIC VIRGILIS tumulus est (gran epitafi). Vedeste el varco que del tuon rimbomba spesso che dal vesuvio intorno fiede cola dove all'entrar subito piomba notte in sul capo al passeggier che vede quasi un punto lontan d'un lume incerto l'altra boca onde poi riede all'aperto .

Els dissabtes la diglòssia em ve a sobre.

DIUMENGE. INVITACIÓ a col·laborar en un volum col·lectiu sobre l'obra i la vida de Hessel Maugn, poeta d'extrema sensibilitat tot i que, a contracor, no puc evitar un badall en alguns dels seus poemes. M'hauria estimat més una col·laboració individual sobre el gran poeta desconegut Pascotesse, encara no traduït a cap de les cinc llengües que domine. Pascotesse, nascut a l'illa de Pasqua, ha construït, pedra sobre pedra, una obra dura, rocosa, difícil fins a la dispèpsia. M'hi identifique.