Díez vs. Rato, un duel de titans
"Ho lamento enormement perquè li vull bé a Rodrigo Rato". Les amoroses i dolgudes declaracions del ministre d'Exteriors i Cooperació, José Manuel García-Margallo, topen frontalment amb l'alegria que molts súbdits del Regne d'Espanya han sentit en conèixer la imputació de Rodrigo Rato pel que podem anomenar cas Bankia . A la fi una mica de justícia, opina el personal, ni que vingui de la gairebé sempre atrabiliària i genèticament franquista Audiència Nacional. No podia ser que un personatge que era la cara i el cervell d'una estafa d'aquestes dimensions se'n sortís com si res. Que doni explicacions davant d'un jutge, com a mínim.
Totalment d'acord amb l'opinió generalitzada, però tampoc no fa cap nosa afegir que encara no ha arribat el moment, com deia Harvey Keitel a Pulp fiction , de segons quines efusions. Hi ha un aspecte en la reclamació de Don Rodrigo per part de la justícia que ens hauria de fer recelar, i és que hagi estat impulsada per l'UPyD de Doña Rosa Díez. Res a dir sobre la imputació, sinó del fet que vingui de qui ve.
UpyD és un partit legítimament constituït que s'ha guanyat, de manera també legítima, el seu espai electoral i la seva representació al Congrés de Madrid. Això no ho pot discutir ningú. Però també és un partit populista fins al moll de l'os, un d'aquests partits que tenen la seva raó de ser en el monocultiu obsessiu, i sovint histèric i demagògic, d'un únic tema que és el que els procura una clientela escassa, però alhora suficient, per obtenir el seu lloc a les institucions i anar tirant de veta. Aquesta mena de partits acostumen a tenir en comú el personalisme dels seus líders i, com dèiem, el monotema: el d'UPyD és l'obsessió patriotera espanyola en la seva versió més d'extrema dreta, per molt (o justament per mor) que la lideresa Díez provingui d'aquesta esquerra espanyola que fa molt de temps va començar a perdre el nord, en constatar que les seves senyes d'identitat eren usurpades per les noves generacions del PP sense cap problema de digestió.
Una altra característica comuna dels partits populistes és que s'apunten sense cap casta de mania a les causes que susciten més aprovació (o més indignació) entre la ciutadania, sovint impostant un to justicier que amb prou feines amaga l'afany de guanyar adeptes i/o claca que els aplaudeixi i els rigui la gràcia. Aquest és exactament el cas d'UPyD amb Don Rodrigo: el profit que Rosa Díez està intentant extreure del cas Bankia no és menys menyspreable que la barra infinita amb què Rato i els seus sequaços han intentat eludir les conseqüències del seu comportament delictiu.
Finalment, tampoc sobra recordar que les opcions populistes prosperen quan el sistema es podreix o s'enfonsa. Altra vegada aquest principi s'ajusta al cas que ens ocupa: la inoperància, o directament la complicitat, que els altres partits mantenen amb Bankia i el seu entorn deixa a la formació de Rosa Díez el camp lliure per exercir el seu justicierisme barat. I aquest és, precisament, el drama.
