Dilemes polítics

RADICALITATS. Els demòcrates nord-americans estan atrapats en una disjuntiva ideològica i generacional. Les multitudinàries primàries que ja estan en marxa s’han convertit en un debat sobre el grau de radicalitat (per als estàndards nord-americans) que estan disposats a defensar davant d’un Donald Trump aspirant convençut a la reelecció. Bernie Sanders proposa ressuscitar la força dels sindicats. La sorpresa demòcrata, Pete Buttigieg, alcalde de South Bend, carrega contra el cinisme en la política i assegura que “la veritat sempre genera reciprocitat”. La dona de Joe Biden -vicepresident d’Obama- diu en un anunci, aquests dies, que fins i tot si t’agrada més un altre candidat t’has de fixar en qui pot guanyar. I confia que aquesta dosi de realisme beneficiï el veterà Biden.

El Partit Demòcrata busca una majoria que s’hauria de construir entre el públic de Nancy Pelosi -per fer servir l’expressió de la presidenta de la Cambra de Representats en la seva pugna amb Ocasio-Cortez- i el de les quatre congressistes -Ilhan Omar, Rashida Tlaib, Ayanna Pressley i la mateixa Alexandria Ocasio-Cortez- que desafien Trump i els límits de l’establishment demòcrata. Entre el pragmatisme i la reedició de la il·lusió obamista.

I mentre els demòcrates rellegeixen Hamlet, Donald Trump ha aconseguit sotmetre un Partit Republicà completament abduït per la visceralitat del president, que acota el cap davant el racisme i el masclisme i accepta els atacs a la separació de poders i als drets individuals.

DIVISIÓ. Vivim un moment de crisis existencials i conflictes permanents. El drama del Brexit ha transformat les relacions continentals del Regne Unit, esquinça el partit tory i l’escora cap a la ultradreta, confiat que allà serà capaç de construir-hi una majoria, i el primer ministre Boris Johnson acusa els tribunals del seu país de ser “enemics del poble”. El Brexit, que va començar com un desafiament a la Unió Europea, s’ha convertit en una crisi política que està transformant els equilibris escrits i no escrits del sistema polític britànic.

El Regne Unit es polaritza per la imposició d’unes majories fràgils, insuficients per construir cap alternativa real. S’imposa la política com a mitjà per a una agenda i unes ambicions personals. La política com a partit i no com a responsabilitat. La complexitat ha desaparegut, fa temps, en favor de la retòrica maximalista. Precisament, quan la situació es fa cada dia més complexa.

INESTABILITAT. Quantes vegades hem escrit ja de la crisi dels partits tradicionals. De la fragmentació de Parlaments i de formacions minades per lluites internes. I així estem. A mercè d’un etern joc curtterminista. Continuem atrapats en la impossible entesa de l’esquerra (amb l’excepció portuguesa). Amb formacions i líders que es declaren antisistema ocupant la centralitat del poder mentre partits tradicionals abracen ara la retòrica populista. El dilema hamletià d’aquestes democràcies occidentals es debat entre la complicitat dels uns i incapacitat dels altres.

Hi ha una revolució política en marxa. És un canvi fet de metamorfosis i oportunismes. Una suposada mutació del sistema a través de la transformació de partits, de discursos i de suposades ofertes. Som encara en la fase destructiva de la inestabilitat de governs, lideratges mediocres i temptacions autoritàries.

Més continguts de