Diners per a no res

THE NEW YORK TIMESJa fa anys que persones presumptament serioses ens adverteixen de les funestes conseqüències dels grans dèficits pressupostaris, uns dèficits que són, sense cap mena de dubte, el resultat de la nostra actual crisi econòmica. El maig del 2009, Niall Ferguson, de Harvard, afirmava que la "gran onada d'emissió de deute" dispararia els tipus d'interès nord-americans. El març del 2011, Erskine Bowles, copresident de la infausta comissió contra el dèficit del president Barack Obama, avisava que si no es prenien mesures immediates sobre el dèficit "els mercats ens destrossarien" al cap de dos anys. I així successivament.

Bé, suposo que a Bowles encara li queden uns quants mesos. Però en el camí que ens portava a la pronosticada crisi fiscal ha passat una cosa estranya: en lloc de disparar-se, els costos del finançament han caigut fins a la cota més baixa de la història. I això no ha passat només als Estats Units. En aquests moments, tots els països avançats que demanen finançament en la seva pròpia moneda l'obtenen a un preu molt baix.

El fet que els dèficits no hagin provocat l'augment dels tipus d'interès que s'havia pronosticat ens indica una cosa important sobre les característiques dels nostres problemes econòmics (i sobre la saviesa -o falta de saviesa- dels autoproclamats guardians de la nostra virtut fiscal). Abans de referir-nos a això, però, parlem d'aquests baixíssims costos de finançament; tan baixos que, en alguns casos, els inversors paguen als governs per comprar-los deute públic.

És el que està passant ara amb "els valors protegits contra la inflació": com que la futura amortització d'aquests bons està lligada als preus al consumidor, els inversors no tenen por que la inflació els erosioni la inversió. Abans, tot i aquesta protecció, els inversors acostumaven a exigir un substanciós pagament addicional. Abans de la crisi, els bons nord-americans protegits contra la inflació a 10 anys tenien una rendibilitat de prop del 2%, però des de fa poc aquesta taxa ha baixat a menys del 0,6%. Els inversors, per comprar aquests bons, estan disposats a pagar un preu més elevat que l'import -ajustat a la inflació- que el govern els reemborsarà al final en concepte d'interessos i principal.

Així doncs, en un cert sentit, els inversors ofereixen als governs diners gratis per als pròxims 10 anys; de fet, estan disposats a pagar-los un preu mòdic per protegir la seva riquesa.

Els que tenen un interès especial en aquesta història de la crisi fiscal han donat diverses explicacions per justificar per què la crisi no s'ha materialitzat. Una de les favorites és l'afirmació que, en comprar bons del govern, la Reserva Federal manté artificialment baixos els tipus d'interès. Però aquesta teoria es va posar a prova l'estiu passat, quan la Reserva Federal va deixar d'adquirir bons durant un temps. Hi va haver molta gent -com ara Bill Gross, de Pimco, un fons d'inversions gegant- que va pronosticar una brusca pujada dels tipus. Però no va passar res.

Ah, i no feu cap mena de cas de les advertències que un dia d'aquests acabarem com Grècia, sí, Grècia. Països com Grècia, i també Espanya, estan patint les conseqüències de la desencertada decisió que van prendre quan van renunciar a la seva moneda per adoptar l'euro, cosa que els ha deixat en una situació de vulnerabilitat en què no estan els Estats Units.

Aleshores, què passa? La principal resposta és que això és el que passa quan es produeix un "xoc de despalanquejament", és a dir, quan tothom intenta pagar els deutes alhora. L'endeutament de les famílies s'ha desplomat, les empreses retenen grans quantitats de diners en efectiu perquè no té sentit ampliar el negoci si no hi ha vendes i el resultat és que els inversors no poden col·locar els diners enlloc. I aleshores, com que no hi ha alternatives, compren deute públic, encara que tingui un rendiment molt baix. D'altra banda, en facilitar els diners a un preu tan barat, el que fan, en realitat, és demanar als governs que emetin més deute.

I els governs haurien d'accedir als seus desitjos, sense obsessionar-se amb els dèficits a curt termini.

Advertència obligatòria: sí, a llarg termini tenim un problema de pressupost, i hem de prendre mesures per resoldre'l, sobretot frenant la despesa sanitària. Però és una bogeria total acomiadar mestres i anul·lar projectes d'infraestructures en un moment en què els inversors ofereixen finançament amb un interessos negatius o del 0%.

Per adonar-se'n no cal ni fer servir un argument keynesià i parlar de llocs de treball. Només cal entendre que quan els diners són barats és un bon moment per invertir. I invertir en educació i infraestructures és invertir en el futur dels Estats Units; al final acabarem pagant un preu molt car i totalment innecessari per l'acarnissament amb què les estem destruint.

Dit això, vosaltres també hauríeu de ser keynesians. L'experiència d'aquests últims anys -sobretot l'espectacular fracàs de les polítiques d'austeritat a Europa- constitueix una dramàtica demostració del principi bàsic de Keynes: retallar la despesa en una economia en depressió l'enfonsa encara més en la depressió.

Així doncs, ja és hora de deixar d'escoltar aquests presumptes savis que han segrestat el debat polític i han convertit el dèficit en el centre de les converses. S'han equivocat en tot, i últimament fins i tot els mercats financers ens diuen que ens hauríem de centrar en l'ocupació i el creixement.