Discurs presidencial en plena alarma
Bon dia i moltes gràcies per la seva assistència. Em disculparan que comparegui en calçotets, però és que era a la Moncloa mirant vídeos de Manolo el del Bombo i no he tingut temps ni de vestir-me. Bé, així almenys em podran mirar les cuixes, que, no és per presumir, però les tinc força boniques, no ho troben? Com? No, no, jo no pensava comparèixer avui, però s'han posat vostès tan pesats que ja ho veuen: ha vingut tota esperitada la Soraya i m'ha dit "Mariano, vés pitant davant la premsa a explicar-los això del crèdit, però ja". Un caràcter, aquesta noia. Total, que com sempre aquí em tenen, a la seva disposició. Però no s'allarguin gaire, que si ens afanyem encara arribaré als últims minuts del partit de futbol sala que juga el meu nebot.
A més, ¿que no els havia donat ja prou explicacions ahir aquest xicot, el De Guindos? És que és ell qui porta el tema, però vaja, jo ja els diré el que sé. A veure: això dels cent mil milions és un premi que ens ha donat l'Eurogrup per reconèixer que bé que estem governant. És tot el que necessiten saber. Me'n puc anar, ja? És que tinc una mica de pressa... Com? Que si he rebut pressions? Escolti, un respecte, que sóc el president d'Espanya, eh? I a mi no em pressiona ningú. La Merkel, diu? Però si la tinc a la butxaca! Al començament la trobava una mica acollonida, pobra noia, però després li vaig contar quatre acudits i allà la tenen, feta un sac de rialles. Que no van veure les fotos de la reunió a Chicago, en aquell vaixell turístic? La cancellera hi sortia morint-se de riure, i és que jo acabava d'explicar-li l'acudit de Mis Tetas. No, escoltin, ara de veres: si algú pressiona dins Europa, aquest és aquí, el figura. L'altre dia vaig telefonar al Draghi, que va dir no sé què sobre Bankia, i li vaig dir: " Ascoltami, Draghi, non mi faci putadi que mi cabrei, estami? " No sé si hauria de dir-ho, però se'm va quadrar, el paio! Que jo, a les bones, el que vulguin, però a les males... Que sóc el president d'Espanya, m'entenen? Deixin de mirar-me les cuixes i llegeixin-me els llavis: Espanya, Es-pa-nya. I en el nostre imperi mai no s'hi pon el sol, carai, no com a tots aquests països estrangers i tristots, que sempre hi fa fred i fosca.
Com diu, vostè? Un rescat? No, no, de cap manera: un rescat és el que hauríem tingut amb els socialistes, que només volen enfonsar Espanya, però per sort nosaltres hem tornat a impedir que tinguessin èxit amb els seus plans malèvols. A nosaltres, com els deia, el que ens passa és que ens fan regals per tenir-nos contents, i més que en demanéssim. Però com que som bona gent, no volem abusar: amb cent mil milionets ja en tenim per passar l'estiu, crec. I si a la tardor necessitem més pasta, ja tornaré a trucar a la Merkel, o a qui sigui. És que ens tenen por, saben? I, a més, no es poden resistir al nostre carisma.
Bé, me'n vaig, que encara perdré el vol per anar a veure la roja . Llàstima que no arribo al partit de Rafa Nadal... Repeteixin amb mi: avui torna a sortir el sol a Espanya.
