Disset persones que es canviarien per Jaume Barberà
La xifra no és cap figura retòrica, els ho explico. A TV3 i Catalunya Ràdio, treballadors i empresa van pactar acomiadar 225 persones: les que fessin 61 anys entre el 2014 i el 2017. Ara bé, es va obrir una llista per a treballadors que, tot i no tenir aquesta edat, volguessin acollir-se voluntàriament al procés. Si algú volia canviar de feina, la Corporació li facilitava la decisió, amb una compensació de 20 dies per any treballat, fins a un màxim d’un any de sou. Així, si algú dels que arribava a l’edat fatídica dels 61 anys volia continuar, se’l deixaria seguir sempre que hi hagués voluntaris disponibles. A hores d’ara, 24 persones han marxat a iniciativa seva tot i no estar assenyalats pel procés d’acomiadament col·lectiu. I, en canvi, entre els veterans només 10 han demanat seguir. (Les matemàtiques són fàcils: la disjuntiva és marxar als 61 amb un xec de cinc xifres a la butxaca o bé fer-ho igualment quatre anys més tard, però només amb la postal firmada pels companys). Com que la disponibilitat pressupostària de la Corporació és escanyadíssima, encara hi ha 17 voluntaris més que esperen torn i que només podran marxar si algú que compleixi 61 anys vol quedar-se. Són, doncs, les 17 persones que es canviarien per Jaume Barberà.
Explico això perquè em sembla injust com ha explicat el presentador de Singulars la seva marxa de TV3. Sentint-lo a RAC1, semblava que el fessin fora. I no. Barberà marxa perquè vol. Que és una decisió del tot legítima, només faltaria.
Dit això, el periodista té tota la raó en el fons de la qüestió: TV3 ha quedat escapçada de veterans i s’ha sumat a la tendència de molts mitjans de comunicació d’abaratir costos prescindint dels professionals amb més experiència, fonamentalment perquè són els més ben pagats (amb sous pactats en temps de precrisi al sector). Sigui com sigui, en aquest ofici hi ha coses que només aprens per transmissió oral i imitació dels que tenen més mili que tu. I l’experiència i coneixements acumulats són un capital imprescindible. Si fa unes setmanes em queixava aquí mateix que TV3 només tingués tres treballadors per sota dels 30 anys, avui toca dir que també és absurd que només n’hi hagi deu que superin els 61.
En una empresa gegant com TV3, arribats al punt d’haver d’aprimar personal, s’hauria d’haver optat per deixar anar els que menys hi aportessin (justament per defensar el caràcter irrenunciable de la resta). I només llavors deixar que la biologia seguís el seu curs. Es podria fitxar, per exemple, un jove per cada dos jubilats fins a rebaixar la despesa de personal per sota del 54% del pressupost, com passa ara, cosa que limita la compra de programes o de drets esportius. Però aquest és un vesper al qual difícilment ningú s’acostarà.
L’altra opció és posar uns 100 milions d’euros sobre la taula, esclar.
