Divorci electoral

JAVIER PÉREZ ROYO
JAVIER PÉREZ ROYO Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla

Electoralment Catalunya s’ha anat distanciant d’Espanya a poc a poc. Des de les eleccions del 15 de juny del 1977 fins a les eleccions catalanes de la tardor del 2010 hi ha una notable homogeneïtat en termes electorals entre el que passa en el sistema polític espanyol i en el català. Filant més prim, això s’allarga fins a les del 2011, municipals de maig i generals de novembre. L’única cosa que singularitza els resultats electorals catalans del 2010 i el 2011 respecte dels anteriors és el descens molt acusat del PSC-PSOE, compensat amb la pujada de CiU i PP. Però la suma de les tres formacions polítiques, CiU, PP i PSC-PSOE, d’una banda, i la suma de PP i PSC-PSOE, de l’altra, en els processos electorals del 2011 encara es corresponen amb les dels processos del 1980 i tots els posteriors.

En les eleccions generals del 2011 CiU, PP i PSC-PSOE van sumar 41 escons de 47 (43 el 2008, 37 el 2004, 44 el 2000, 43 el 1996 i el 1993, 42 el 1989, 45 el 1986 i el 1982). PP i PSC-PSOE van sumar a totes més del 50% dels escons excepte el 1989 (46, 2%) i el 2011 (47,3%).

Els tres partits polítics que havien gestionat la governabilitat de Catalunya i d’Espanya, que donaven estabilitat al sistema polític en el seu conjunt, i els dos partits de govern d’Espanya la presència dels quals a Catalunya feia que hi hagués homogeneïtat entre el sistema polític espanyol i el subsistema polític català , es mantenien a finals del 2011 com ho havien fet des del 1982. No amb el mateix percentatge i nombre d’escons cadascun, però sí tots junts. La pèrdua de PSC-PSOE quedava compensada per la fortalesa de CiU i PP. La correlació entre el sistema electoral català i espanyol es mantenia pràcticament intacta. La integració de Catalunya a l’Estat no semblava un problema per al qual no es pogués tenir resposta basant-se en la Constitució del 1978.

Aquesta aparença d’estabilitat començaria a enfonsar-se a partir del 2012 amb l’avenç de la reivindicació de l’anomenat dret a decidir, que ha provocat un terratrèmol en el sistema de partits de Catalunya i, com a conseqüència d’això, un terratrèmol també en la relació entre el sistema de partits català i espanyol. A Catalunya ha conduït primer a la desintegració de CiU i després a la desaparició dels dos partits que integraven la coalició, que estan en procés de refundació l’un i liquidació l’altre. En la relació entre Catalunya i l’Estat ha conduït a la reducció a la meitat de la presència dels partits de govern d’Espanya a Catalunya. Els 13 escons dels 47 possibles que el PP i el PSOE han sumat a les eleccions generals de 2015 i 2016 els han convertit en partits que gairebé freguen la marginalitat dins el sistema de partits català.

La desintegració del sistema de partits a Catalunya -que està, en conseqüència, en un procés de recomposició- i el divorci entre el sistema de partits de Catalunya i de l’Estat han vingut per quedar-se. No sembla que, almenys en el temps en què és possible fer prediccions, hàgim de tornar a una situació semblant a la que va ser el sistema de partits que podríem qualificar “de la Transició”.

I aquest és un problema molt seriós en general, però, sobretot, per trobar una resposta a la integració de Catalunya a l’Estat. El 30 d’octubre el professor Juan Rodríguez Teruel publicava un article a El Periódico amb l’expressiu títol “La debilitat del PP a Catalunya no facilita la sortida”, en què afirmava: “Mentre es mantingui aquesta anòmala situació en què el partit més important d’Espanya és testimonial a Catalunya, les opcions per resoldre l’assumpte resultaran poc creïbles”.

Al meu entendre, la debilitat del PSC-PSOE és almenys tan preocupant com la del PP, o potser més. I totes dues debilitats juntes dibuixen un escenari d’una complexitat extrema. Perquè, a més, el divorci català s’ha estès al País Basc. PSE-PSOE i PP van poder constituir govern el 2009 al País Basc. Avui hi tenen una posició gairebé marginal.

En un moment en què es comença a parlar de reforma de la Constitució amb una mica més de consistència que no s’ha fet en el passat, i en què comença a caminar la comissió pactada entre Mariano Rajoy i Pedro Sánchez al Congrés de Diputats, no es pot perdre de vista que el sistema de partits que es va configurar a partir dels resultats electorals del 15 de juny de 1977 tant a Catalunya com a l’Estat -uns resultats que es reproduirien en les eleccions de 1979 i a partir dels quals es negociarien els Estatuts d’Autonomia de Catalunya i País Basc- té poc a veure amb la relació que hi ha entre el sistema de partits d’aquestes dues nacionalitats i el de l’Estat.

El divorci electoral entre Catalunya i País Basc, d’una banda, i la resta de l’Estat, de l’altra, és una dada amb què caldrà comptar en el procés materialment constituent que ja tenim obert a Espanya.

Més continguts de