Roger Cohen
03/12/2011

Doctrina de silenci

4 min

The New York TimesL'administració Oba-ma té una doctrina. S'anomena doctrina de silenci. Al contrari que la guerra contra el terror de Bush, aquesta doctrina mai no ha estat exposada públicament. Poques vegades hem presenciat un canvi tan radical en la manera de plantejar la política estratègica dels EUA amb tan poques explicacions.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tot i que em semblar un gir positiu, no deixa d'amoïnar-me. Un dia, penso, potser haurem de pagar aquesta manera d'actuar i aquest silenci. Obama s'ha passat a la guerra clandestina i podem imaginar que a Teheran, Islamabad o Sanà algú es llevarà un dia i dirà: "Ep, resulta que aquest Obama ha fet la guerra al nostre país, però s'ha oblidat d'esmentar-ho. No hauríem d'anar nosaltres a fer la guerra al seu país?"

El general Hassan Tehrani Moghaddam, una figura central en el programa de míssils de llarg abast del país, va morir fa poc com a conseqüència d'una gran explosió produïda en una base militar a prop de Teheran. Alguns científics nuclears han trobat la mort als carrers de la capital. El cuc informàtic Stuxnet ha fet estralls en les instal·lacions nuclears iranianes. Cal ser molt ingenu per creure que aquests fets no són conseqüència d'un pla secret israelo-nord-americà per sabotejar les temptatives iranianes de desenvolupar una tecnologia nuclear d'ús militar. Hi ha en marxa una guerra informàtica contra Teheran, intensa i amb molts diners al darrere.

La ira subjacent dels pakistanesos, alimentada per l'onada d'atacs amb vols no tripulats autoritzada per Obama, ha esclatat amb fúria arran de la mort de més de 25 soldats pakistanesos en un atac de l'OTAN sobre dos posts militars propers a la frontera amb l'Afganistan.

El govern pakistanès ha ordenat a la CIA que en el termini de 15 dies posi fi a les operacions amb avions no tripulats que executa des d'una base situada a l'oest del Pakistan. Els atacs amb avions no tripulats, moneda corrent en l'era Obama, han causat el doble de morts de presumptes talibans i membres d'Al-Qaida que el total de persones empresonades a Guantánamo. Fa poques setmanes, al Iemen, un d'aquests atacs va acabar amb la vida d'un ciutadà nord-americà, el propagandista d'Al-Qaida Anwar al-Awlaki.

El govern dels EUA procura no parlar gaire d'aquests nous mètodes emprats en la lluita contra els enemics, però el gir estratègic és ben clar: els Estats Units han decidit que les guerres convencionals a l'Iran i l'Afganistan -amb un resultat incert i, segons un estudi de la Universitat de Brown, amb un cost de més de 3.700 milions de dòlars (2.700 milions d'euros)- no són una bona manera de lluitar contra els terroristes, i que, per eliminar els enemics, són preferibles altres eines molt més barates i precises, encara que la legalitat d'aquests homicidis sigui dubtosa.

La justificació nord-americana de la legalitat d'aquests actes es basa en l'autorització de l'ús de la força militar contra els terroristes -resolució presa pel Congrés dels EUA l'any 2001 que permet al president dels EUA utilitzar "tota la força oportuna i necessària" contra les persones, organitzacions o nacions involucrades en l'atemptat de l'11-S-, i en el dret d'autodefensa segons diverses interpretacions del dret internacional.

Però matar un ciutadà dels Estats Units és un fet difícil d'encaixar en el marc de la Constitució; i també és una qüestió controvertida fins a quin punt els atacs amb vols no tripulats són legals. Cal afegir-hi que l'Iran no va participar en l'11-S.

En general, costa desfer-se de la impressió d'una deriva extrajudicial en la política exterior nord-americana, una mena de likudització de la manera de tractar els enemics. Israel mai no ha dubtat a matar els adversaris que tenen les mans tacades de sang, siguin on siguin. És un procés amb el qual cap nord-americà pot sentir-se del tot còmode.

Aleshores, per què l'aprovo? Perquè l'alternativa a això -els costos immensos en sang, recursos econòmics i reputació de la guerra contra el terror de l'administració Bush- era del tot funesta. De la mateixa manera, les conseqüències d'un bombardeig convencional contra l'Iran serien funestes, tant si el fes Israel, com els EUA, com tots dos plegats.

Sovint, en política cal triar entre dues opcions poc desitjables. És el que ha fet Obama. S'ha passat a la guerra secreta, i ha fet la tria correcta. Així doncs, per què em sento incòmode? Perquè aquesta estratègia convida a una retribució en la mateixa moneda, soscava el compromís nord-americà amb l'imperi de la llei i incomoda els nostres aliats.

Mentre l'exèrcit nord-americà es prepara per sortir de l'Iraq -deixant-hi el grapat de vigilants de l'ambaixada- i la guerra a l'Afganistan entra en l'últim acte, el president deu al poble nord-americà, als aliats dels EUA i a tot el món un discurs que aclareixi per quina raó els Estats Units no tornaran a embarcar-se en aquesta mena de guerres sense fi i han adoptat, en lloc d'això, una nova doctrina que substitueix la guerra contra el terror per l'eliminació directa dels terroristes. (També hauria d'explicar per què Guantánamo continua obert.) El fet que no es pugui parlar de certes operacions promogudes per aquesta doctrina no vol dir que es pugui recloure la doctrina mateixa en el silenci.

La política exterior ha estat la gran basa d'Obama. S'ha guanyat el crèdit per haver mort Ossama bin Laden, per ajudar en l'alliberament de Líbia, per donar suport a les aspiracions de llibertat dels àrabs, per esmorteir la guerra a l'Iraq, per colpejar repetidament Al-Qaida i per recuperar la imatge malmesa dels Estats Units.

Però la doctrina de silenci és el seu punt feble, amb lligams amb el fracàs monumental en economia: evidencia en el president dels EUA una reserva, una fredor i una distància que fan sentir incòmodes els nord-americans.

stats