Dolors Miquel i Alberto Fernández
El polític Alberto Fernández Díaz va abandonar els premis Ciutat de Barcelona durant la recitació d’un poema de la Dolors Miquel que li va semblar “inadequat”. Ja sabeu que tinc una especial simpatia pels Fernández Díaz des que vaig somniar que en Jorge era el meu cunyat i quedàvem, amb la meva sogra i ell, en un Dino Pan del carrer Viladomat, en un dels somnis més ben guionats i divertits que he tingut mai.
Em sembla que tots nosaltres hauríem de tenir en compte algunes coses, a l’hora de recitar poemes en l’entrega d’uns premis. Potser, quan es tracta dels Fernández Díaz, no tenim en compte totes les coordenades. O, per dir-ho encara més tècnicament, tots els inputs. En fi, el poema de la Dolors Miquel, Mare nostra, era una versió femenina del parenostre que no hauria d’escandalitzar cap humà adult. “Mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony, l’epidural, la llevadora...” Però és que potser no estem parlant només d’humans adults. Alberto Fernández i Jorge Fernández són germans. Es dediquen tots dos a la política. Són del mateix partit: el PP. Al meu somni es portaven la mar de bé. Tenint en compte tot això, ¿no és possible que, quan l’Alberto té un acte a la nit i no vol agafar la moto, en Jorge li presti en Marcelo? En Marcelo. L’àngel de la guarda que en Jorge va explicar a La Vanguardia que “l’ajuda a aparcar”. Barcelona a aquelles hores està impossible.
Si en Marcelo era al saló de plens, potser l’Alberto va marxar (amb ell) per protegir-se d’unes paraules que l’afecten directament. Em sembla que, pel bé comú, cada cop que convidem els Fernández Díaz a un acte hem de preguntar-los, amb la més gran discreció, si vénen sols i si han deixat el cotxe a la zona blava. No fos cas que ell també hi fos.
