Dona’m la mà

Avui contemplo al pati de casa un llimoner modest, jove, d’un sol fruit. A l’enyorada Montserrat Roig li hauria recordat el que ella veia des del seu balcó interior de l’Eixample. Hauríem sigut veïns. Ho som fora del temps. Abans que el càncer se l’endugués, malalta, el temps se li devia allargar com ara em passa a mi en la meva convalescència. Gairebé puc assegurar que he vist com creixien les fulles del llimoner, mil·límetre a mil·límetre, dia a dia, sense pausa. Als matins observo una merla que s’atura en una branca i mou el cap sincopadament, a banda i banda, vigilant. He anat constatant com el sol del migdia cada cop escalfa més i ho fa més estona. He escoltat el murmuri de la ciutat i els silencis de la nit, tan indiscrets. I aleshores he pensat que tanta lentitud, encara que vagi acompanyada de la bellesa de les coses que normalment ignorem, m’aclapara tant o més que el frenesí embogit de la meva vida professional, de titular en titular. ¿Existeix realment l’ aurea mediocritas dels clàssics, el punt mitjà?

El punt mitjà! Ja l’he superat, el punt mitjà del camí de la meva vida, i lluny de trobar-me en el bosc obscur dantesc, llisco tranquil pel pendent de la maduresa. Així doncs, potser ha arribat l’hora de reconèixer el que mai seré, l’hora de sincerar-me. Com deia Jaime Gil de Biedma, que la vida anava de debò ho comprenem massa tard... I al capdavall tan sols comprenem una cosa: a mesura que ens fem grans, el món es fa petit i ens anem traient de sobre l’angoixa de voler entendre-ho tot. No cal. Ens conformem a anar repetint els gestos apresos d’una dignitat íntima, l’instint de donar les gràcies, de dir bon dia i bona nit, de parar pulcrament la taula -si pot ser, amb un gerro de mimosa que ens perfumi-, d’escoltar qui ens parla... Poques coses més. Les grans paraules -amor, llibertat, justícia- són efectivament massa grans per voler-les fer veritat de cop. Són el paisatge perdut o somiat, són la ficció que ens esperona i alhora ens consola mentre piquem l’ullet a un nadó que ens mira fixament, com si en nosaltres descobrís el món, o mentre donem la mà a una àvia solitària, tan desvalguda.

El dia que vaig caure de la bicicleta i em vaig trencar el fèmur vaig fer el cor fort. Ajudat primer per un ciutadà de qui malauradament no aconsegueixo recordar el nom, després per la Guàrdia Urbana i finalment per l’ambulància del SEM, vaig arribar a l’hospital amb la cama trencada, sí, però amb l’ànim sencer. Fins que, al cap d’uns minuts, ben instal·lat al box d’urgències i envoltat del personal mèdic, de cop em vaig empetitir, em van caure les llàgrimes i vaig buscar consol. Només volia un contacte amorós, un escalf. Recordo la mà d’aquella infermera com una taula de salvació, millor que tota la química del món. És això, fer-se gran, oi? La maduresa va per aquí: cercar una mà amiga, encara que sigui anònima. “Dona’m sa mà, amor, / mira que freda està, / dona’m sa mà, amor, / freda de no estimar”, cantava Maria del Mar Bonet.

Què en faríem del nostre jo orgullós sense els altres, els altres amics o desconeguts que ens donen la mà quan ho necessitem, que ens acompanyen en la indefensió. Els altres! Tan diferents i tan propers, si cal. En cada gest així, en cada ésser humà, hi ha concentrada tota la humanitat. Ho escrivia fa uns segles Michel de Montaigne. Sí, no som res i alhora ho som tot. Tots diferents i tots iguals. Sempre arriba un dia que necessites una mà, només una mà. ¿Com pot ser que encara no hàgim après la lliçó, senyor Donald Trump? ¿Com pot ser que ens entossudim a ignorar el secret del nostre èxit com a espècie -la col·laboració entre desconeguts-, com diu Yuval Noah Harari? Com pot ser?

Més continguts de