Doncs sí, l’oncle Ho feia versos
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsHe sentit dir a joves d’esquerra que la revolució no es fa amb versos ni cançons. Caldria puntualitzar: “no es fa únicament amb versos i cançons”. Ningú no li pot discutir a Ho Chi Minh la seva condició de revolucionari ni l’eficàcia de la seva acció. I ell feia versos. No penseu que els fes en l’adolescència sinó en la maduresa i en ple combat contra l’imperialisme. No eren versos flamejants d’odi contra els opressors, sinó odes a la rosa o a la lluna. No els va imaginar recolzat en un salze vora el riu, endut per l’encís d’un bell captard. Els va fer a la presó i a l’edat de 52 anys, i es va trobar a les urpes de Chiang Kai-shek quan Ho Chi Minh anava en missió a la província de Ching Ning com a representant dels revolucionaris vietnamesos en lluita armada contra els ocupants japonesos d’Indoxina, després de la primera ensorrada del colonialisme francès. Els botxins ignoraven que aquell home menut, d’ulls riallers i posat humil encapçalava la lluita victoriosa d’un poble menut i humil contra els imperialismes prepotents. El presoner, no identificat, va fer-se passar per xinès i en llengua xinesa va escriure versos a la rosa, a la lluna, als núvols i a la gràcia d’una noia pelant blat de moro. Sentir la bellesa enmig dels vòmits va permetre a Ho Chi Minh plantar cara als botxins, perquè aquests no poden suportar la superioritat moral de llurs víctimes. La inspiració la va viure el poeta Ho no pas en una torre de vori sinó a les clavegueres del colonialisme. [...] Durant 14 mesos Ho Chi Minh fou traslladat d’una presó a l’altra, lligat al coll d’un porc. Els galifardeus volgueren ensorrar-lo per esgotament i privar-lo de tot tret racional pensant que de l’home embrutit se’n pot fer el que es vol, com del porc que els acompanyava. I entre presó i presó, un cop al calabós de trànsit, recolzat a la paret glacial, l’home Ho Chi Minh era capaç d’enyorar una rosa, de parlar amb la lluna, de sentir-se lliure amb els peus lligats i nafrats. A la presó de Tring, sí, va escriure un dia: “Lliures corren els núvols pel cel, / un home lliure, sol, és ara al fons del calabós... / El cos tens a la presó -monologava- no la teva ànima... [...]” Semblen cursis, els versos a la lluna i a la rosa, però no ho són quan els fa un home tancat a la presó de T’ien Pao. I, quan l’any 1944, un guerriller de Cao Bang anomenat Nguyen Giap va trobar bocins d’aquests versos escrits al marge d’un periòdic, no els va considerar pas cursis. Reconegué la lletra i la sensibilitat del seu company i mestre. Així es retrobaren poesia i fusell. I junts continuen guanyant victòries militars i morals. I les guanyen perquè són capaços de sentiments com el que inspirà al presoner Ho aquest cant a la rosa: “N’hi ha prou que la flaire de rosa / entri en una presó / perquè udolin en el cor del presoner / totes les injustícies del món.” [...]
