CRÍTICATV

Dos instants molt bèsties

Els últims dies hi ha hagut dos moments televisius d’una intensitat extraordinària que, si no els heu vist, val la pena que els recupereu. Són dos fragments molt diferents, però profundament commovedors. Dos instants que no tenen tant a veure amb l’ús de la paraula, que també, com amb la potència del silenci, la força de la imatge i la sacsejada emocional que provocaven.

El primer va ser dijous passat a Late motiv, el programa d’Andreu Buenafuente a #Cero de Movistar+. Van convidar Jesús Vidal, un dels protagonistes de Campeones, que va recollir el Goya com a millor actor revelació amb un discurs extraordinari. Buenafuente el va entrevistar i entre tots dos van trenar una conversa meravellosa que, a aquelles hores de la nit, va proporcionar uns instants de benestar televisiu molt reconfortants. Més enllà d’això, el programa va tenir un atreviment sensacional: van homenatjar el convidat amb un regal molt particular. Una imitació, amb caracterització inclosa, de l’humorista Raúl Pérez, que va aparèixer com si recollís un Goya i fent un discurs d’agraïment dirigit a l’actor. Vidal ho observava entre fascinat i divertit. Quan va acabar l’actuació, Pérez, convertit en un clon de talla gran, es va asseure al sofà al costat de l’actor. I aquí es va produir l’instant deliciós: Jesús Vidal es va estar uns segons observant el seu doble de ben a prop. Es miraven cara a cara, encuriosits i expectants, en silenci. A continuació, amb una gestió magistral de l’humor, Buenafuente va fer interactuar Jesús Vidal amb el seu alter ego. Pura televisió, magnífic atreviment, emoció garantida i dosi de felicitat abans d’anar a dormir.

L’altre instant es va produir diumenge al vespre, al Salvados, que transcorria en una gran àrea de servei de carretera, on descansa i menja la gent que està en ruta. El programa, excel·lent de l’inici al final, creava una atmosfera tan bèstia que traspassava la pantalla per envair l’estat d’ànim de l’espectador. Curiosament, els fragments en què intervenien dones tenien una potència narrativa més gran. Potser perquè aquell context de carretera semblava més hostil amb elles. Ara bé, el moment devastador i perfectament gestionat va ser quan Jordi Évole, des del seient del darrere d’un petit Fiat, va entrevistar un matrimoni gran molt entranyable. La conversa era inicialment intranscendent, apel·lant al record dels viatges de joventut, fins que els va preguntar quan s’havien jubilat: “ Lo dejamos por unas circunstancias desagradables que no vale la pena, tampoco... ”, va dir ell. “ Bueno, se nos murió un hijo ”, va aclarir ella. El silenci, sobtat, es va fondre amb l’atmosfera àrida d’aquell paratge. I després de la sacsejada en què ells i nosaltres vam agafar aire, van continuar la seva història trista. La televisió, ben feta i demostrant tacte per les persones, té instants que et commouen i et fan reflexionar sobre la delicadesa, la fragilitat de la vida i la condició humana molt més enllà del que simplement t’han ensenyat en pantalla.

Més continguts de