25/06/2012

Dos mons esquerdats

3 min

Fa deu dies Thomas L. Friedman va publicar un article en aquest diari titulat Dos mons que s'esquerden . Des de Turquia, una mena de nou oasi d'estabilitat i de prosperitat (relativa, s'afanya a dir), observava com s'esquerden a la vegada el món de la Lliga Àrab i el món de la Unió Europea.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

No, Sr. Friedman, aquests mons no s'esquerden. Aquests dos mons estan esquerdats. I s'obren precisament per les esquerdes originals, com si s'esqueixessin pel séc d'un teixit en mal estat des del moment de sortir del teler. Europa no s'esqueixa per un excés d'autoconfiança, com diu el periodista nord-americà, sinó per una combinació fatal de falta de lideratge en la construcció d'una nova pàtria europea en la qual tots ens sentim reconeguts i representats, amb la incapacitat d'alguns estats per aprofitar els beneficis de la Unió, sobretot en forma de fons estructurals. La manca de lideratge de l'estructura, combinada amb el malbaratament que han fet les administracions estatals receptores dels recursos generats pels països tractors de la Unió, ens ha dut al pou actual. Europa s'esqueixa en la falta de seriositat, en la falta de model productiu, i lògicament en les tensions macroeconòmiques provocades per un mapa de la productivitat europea que fa feredat. Els fons estructurals no han fet res, o molt poc, per augmentar la productivitat de les economies espanyola, o grega, o portuguesa. Han fet, això sí, per generar classes mitjanes en els escenaris del no-res productiu, en què els diners del nord, diners alemanys i també, no ho oblidem, catalans (Catalunya té la doble desgràcia de ser espoliada fiscalment per Espanya, i al mateix temps, en ser productiva i generadora de riquesa en un estat "pobre", també és deficitària respecte la UE) han anat a finançar superestructures ineficients per aixecar de ran de terra societats molt endarrerides econòmicament parlant mitjançant sistemes precaris.

Friedman diu que la nostra incapacitat consisteix en el fet que els estats mai no han volgut cedir el control dels seus pressupostos a una autoritat central que ens hauria hagut de proporcionar una política fiscal comuna per protegir la moneda comuna. El fracàs de la construcció europea es fa palès en el moment en què la hiperconnexió ha fet veure com eren de poc competitives algunes economies i, alhora, fins a quin punt han esdevingut interdependents de les més competitives. Compartir la moneda, diu, no és garantia de compartir jubilacions, ètica del treball o disciplina pressupostària. D'acord en part amb la diagnosi, però no del tot. Perquè la construcció europea s'ha fet a cop de voluntarisme i by default . El creixement acceleradíssim de la Unió havia d'anar acompanyat d'una estratègia de consolidació de les institucions europees i, no podem oblidar-ho, de l'increment de la legitimació democràtica i representativa. Com que això darrer no ha estat possible, el creixement polític s'ha dut a terme per inèrcia amb la gasolina dels fons estructurals deixats en mans irresponsables, sense un pla veritable, sense líders i sense esma. Només perquè tocava. Dir que Europa s'esquerda perquè ara ho veiem gràcies a la hiperconnexió seria com dir que Espanya s'esquerda perquè les balances fiscals ho expliquen. Si Espanya s'esquerda és perquè el vell projecte espanyol, el que ara celebra els dos-cents anys, és un projecte que neix esquerdat perquè rebutja la possibilitat de la diferència i abusa de la posició de domini d'una part de l'Estat sobre l'altra. Això i la falta de projecte polític compartit ensorren les possibilitats d'Espanya.

Europa està esquerdada. D'origen. Només l'assumpció profunda del que som com a europeus, en conjunt, podria reparar l'esquerda, podria construir una pàtria d'iguals a partir del que som, comprenent el que som, assumint-ho. És l'única manera, per cert, d'enfrontar-nos a una crisi que hauria de canviar les ètiques col·lectives en la direcció de l'esforç i contra el cinisme, i de fer néixer una nova generació de polítics i de líders socials sud-europeus seriosos.

Europa i el món àrab són societats esquerdades, tot i que amb esquerdes de mida incomparable, també cal dir-ho. En tot cas, les esquerdes europees tenen les arrels en la incapacitat per construir una Europa sentida, construïda pel poble. Tanmateix, i és curiós, tot i que Europa sembla no despertar simpaties, la majoria de països que no hi són hi volen ser. La majoria, que no tots. No hi són els que pensen que no la necessiten: o bé per història o bé per condicionaments econòmics. La resta, tots hi volem ser. Perquè formar part d'Europa és alguna cosa més que compartir la moneda. En el fons tothom sap que hauria de ser compartir una esperança.

stats