Dues bones notícies
La vaga general i el resultat de les eleccions andaluses són dues notícies susceptibles de lectures diverses des del punt de vista del procés d'ajustament en què l'economia espanyola està immersa. M'agradaria compartir amb els lectors una visió optimista de totes dues, ben conscient que són possibles altres de menys amables.
Comencem per la vaga general, protagonista del dia d'avui. Fa molt de temps que el terme "vaga general" va perdre el significat revolucionari que tenia en els temps remots del naixement del socialisme, quan es va concebre com un instrument pacífic per a la presa del poder per part de les masses: era qüestió d'unificar i sincronitzar voluntats per tal que els obrers de totes les fàbriques les paralitzessin simultàniament; aquell dia, els capitalistes i els seus sequaços assistirien impotents al col·lapse del sistema, que donaria pas a un ordre social més just. Ben al contrari, la "vaga general" d'avui és només una demostració de força per part d'uns sindicats que el darrer que volen és alterar l'ordre social, i a qui li sembli exagerada aquesta afirmació li suggereixo que consideri les declaracions de la responsable de la secció sindical de CC.OO. a Caprabo, Maricarmen Blanco, comentant fa un parell de setmanes els plans de la cooperativa Eroski de convertir Caprabo també en cooperativa: "Ens sembla fatal perquè en fer-te cooperativista perds drets i no s'aplica el conveni; et converteixes en empresa i ja no ets treballador"; la Sra Blanco hauria pogut afegir que la conversió en cooperativa implica la desaparició dels comitès d'empresa.
Aparentment, amb la vaga d'avui els sindicats persegueixen la derogació, o almenys la revisió en profunditat, de la reforma laboral que ha aprovat el govern. Ara bé, els sindicats saben que la reforma ha estat imposada pels nostres creditors i que la seva revisió en profunditat és impensable perquè el govern del PP té molta més por al col·lapse del deute públic espanyol que a les concentracions sindicals al carrer. L'objectiu dels sindicats és un altre: defensar els ajuts públics que reben, qüestionats com mai per una opinió pública que considera els sindicats gairebé tan superflus com el Senat.
Amb independència de les lectures interessades que en faran convocants, govern i partits polítics, no tinc cap dubte que la vaga no pot ser sinó un fracàs i que tothom n'era conscient abans que es convoqués: serà un fracàs perquè el govern no modificarà la reforma laboral i serà un fracàs perquè l'impacte sobre l'opinió pública s'aconseguirà, com és habitual, gràcies a factors que tots sabem que són artificials (la paralització del transport públic) o protagonitzats per elements indesitjables (els episodis de violència al final de les manifestacions). Un cop finalitzada, quedaran molt poques ganes per part dels uns i molt poca por per part dels altres a una altra convocatòria.
La bona notícia no és, doncs, que avui hi hagi vaga, sinó que demà divendres ja no n'hi haurà ni n'hi tornarà a haver per molt de temps, i els sindicats hauran d'afrontar una dura realitat: les seves amenaces ja no fan por, els seus ingressos perillen i amb ells ho fa la seva supervivència. Es només així com els sindicats poden avenir-se a revisar l'estatus privilegiat que van adquirir durant la Transició gràcies al compromís de CC.OO. amb l'ordre dissenyat als Pactes de la Moncloa (1977) i cristal·litzat en la Constitució (1978). Ens calen els sindicats? Sí, ens calen, perquè l'ajustament que ha de fer Espanya després dels excessos de la dècada prodigiosa és enorme, i aquest ajustament es pot portar a terme o bé desorganitzadament (com somnien els fanàtics del mercat) o bé organitzadament. Com que la segona opció em sembla molt preferible i com que per portar-la a terme calen agents socials - partits, patronals i sindicats-, em sembla positiu que els sindicats se sentin obligats a repensar-se. Vull creure que els sindicats d'avui seran capaços de comprendre que, igual que el 1977, moltes coses han de canviar perquè Espanya no exploti, i una d'elles són ells. Els països que hem d'imitar no són països amb sindicats febles, sinó amb sindicats responsables, i l'endemà de la "vaga general" serà més fàcil fer el pas. Per això crec que la vaga és una bona notícia.
En el mateix ordre de coses, crec que la pseudo-victòria del PSOE a Andalusia és susceptible d'una lectura optimista. No perquè aquest partit la mereixés, que em sembla evident que no; ni perquè el PP mereixés perdre, que tampoc no em sembla gens evident, sinó perquè un PSOE sense responsabilitats de govern em sembla més perillós que un que hagi d'administrar una certa quota d'austeritat. Sense pressupostos que gestionar, se'm fa massa difícil imaginar un PSOE que s'avingués a acceptar que les retallades són forçoses i no una opció voluntària de la dreta. La llàstima és que el que li tocarà governar és una comunitat finançada tan privilegiadament que malgrat tota mena d'abusos està relativament poc endeutada, i concretament una tercera part que la catalana: la Junta deu l'equivalent al 50% dels seus ingressos anuals, mentre que la Generalitat en deu el 175%. L'alternativa era, tanmateix, encara pitjor.
