Dues impostures

impostura 1 : Fa algunes setmanes vaig escriure que el PP d'Alícia Sánchez-Camacho era un partit massa teledirigit i massa simplista per resistir la comparació amb l'etapa de Josep Piqué. Avui rectifico a mitges, després de sentir la líder del PP català desmarcant-se dels seus companys peninsulars, i defensant les justes demandes financeres de la Generalitat (el dret a endeutar-se, ja veus quina conquesta). No sóc tan ingenu de pensar que els peperos catalans s'han girat com un mitjó, però sí que crec que han fet un moviment tàctic més meditat del que és habitual en ells, i que no l'han fet per ordre de ningú, sinó pensant en els seus propis interessos electorals. ¿Autoafirmació, rebel·lia? No; crec més aviat que Sánchez-Camacho -i altres barons, com Núñez Feijoo- ha fet veure a Rajoy que el PP pot continuar essent l'altaveu de l'espanyolisme ranci i, a la vegada, adornar el seu missatge amb matisos territorials (com ho ha anat fent el PSOE, per altra banda). L'Alícia potser ha decidit que el que li cal és posar-se la barretina quan es parla de calés i treure-se-la quan es parla de normalització lingüística. Amb aquesta filigrana intenta compensar -sense desmentir-los- els estirabots anticatalans d'Aguirre, Arenas, Camps i companyia. I Mariano Rajoy content, perquè del que es tracta és que al final, sumant i restant, li surtin els números. Respecte al seu pragmatisme, és molt il·lustratiu el que Rajoy va dir a Rafael Nadal -ho explica al seu llibre Els mandarins- tot parlant de ciclisme: "A ver, si todos se dopan, ¿donde está el problema? Al final, el que gana sigue siendo el mejor".

impostura 2: Artur Mas va sortir de la Moncloa amb un discurs carregat de prevencions, en què es va definir com un "gat escaldat" que s'ha hagut de "menjar uns quants gripaus", entre d'altres metàfores zoològiques. La mala fama de Zapatero és evident i justificada, se l'ha treballat a base de frivolitat i incompliments, però no sé si Mas l'encerta presentant-se davant l'opinió pública com el primer de la seva llista de damnificats. Al cap i a la fi, la pirula més gran de Zapatero -la de l'Estatut- ens la va fer a tots plegats, i si se'n va sortir va ser gràcies a un pacte subscrit justament amb Artur Mas. Si després l'Estatut ha resultat ser paper mullat, no ha estat culpa de Zapatero, sinó del zel del Tribunal Constitucional. Però no es tracta d'això, em sembla. Si Mas està escaldat, si li repeteixen els gripaus, és perquè el líder del PSOE li va prometre que no es reeditaria el tripartit. I que, per tant, el 2006 seria president com a cap de la llista més votada. Després, com tothom sap, el PSC s'hi va negar, en una decisió políticament discutible, però indiscutiblement sobirana. Aquest incompliment de Zapatero perjudicava CiU, no pas Catalunya, i Artur Mas no l'hauria d'incloure al llistat de greuges del govern que ara -finalment- encapçala. D'altra banda, un nacionalista convençut com ell potser valdria més que oblidés un acord que, al cap i a la fi, deixava la composició del nou govern català en mans del president espanyol.