El dany de la corrupció

En la llista de l’Índex de Percepció de la Corrupció 2016, elaborada per Transparència Internacional, Espanya ocupa el número 41 del rànquing mundial i el 17 de l’europeu, just entre Lituània i Letònia. Darrere seu, però, encara hi ha Itàlia i Grècia, que són a les posicions 29 i 30, respectivament.

Els països nòrdics, un cop més, encapçalen les llistes dels estats menys corruptes tant a escala europea com mundial. Dinamarca ocupa la primera posició en tots dos rànquings; la segueix Nova Zelanda en xifres globals, mentre que a Europa a continuació hi trobem per aquest ordre Finlàndia, Suècia, els Països Baixos i Alemanya.

Veient els resultats, que a més se solen repetir cada any, podem afirmar que la corrupció forma part d’un estil, d’una cultura, d’una manera d’entendre la vida pública, i, sobretot, d’una ètica del comportament individual i col·lectiu que esdevé més important que els sistemes legals i judicials.

Certament, hi ha una sèrie de recomanacions que farien millorar la situació en molts països, com ara unes lleis més àgils i concretes, un poder judicial i especialment una fiscalia més independents, més transparència i més protecció per als denunciants, i l’eficàcia en el compliment de les lleis. Però també hi intervé un altre factor molt important, i és l’assumpció ètica i moral que no tota conducta és igual, que no tot s’hi val i que existeix una ètica des de la convicció i la responsabilitat.

Un altre dels problemes que més d’un cop hem apuntat en altres àmbits és l’auge del populisme, en aquest cas associat a aquells discursos que asseguren que posaran fi a la corrupció. En aquest sentit, el citat informe de transparència afirma que “en països amb líders populistes o autocràtics s’observen democràcies que retrocedeixen i un patró alarmant d’accions que tendeixen a reprimir la societat civil, a limitar la llibertat de premsa i a debilitar la independència del poder judicial en comptes de combatre el «capitalisme clientelista»”. I tot això es produeix en un entorn en què les enquestes assenyalen que la desigualtat no fa més que créixer arreu del món, per la qual cosa l’informe també assenyala que “desigualtat i corrupció creen un cercle viciós”.

Encara que és discutible que la corrupció d’Espanya es pugui qualificar o no de sistèmica, el cert és que els múltiples escàndols de corrupció política i econòmica han generat una gran desconfiança en la població, que dia rere dia percep atònita com en van aflorant nombrosos casos. La ciutadania tampoc no entén com és possible que no s’hagin descobert o denunciat abans, cosa que instal·la en la societat una estranya sensació d’encobriment i falta de transparència. I encara que en general la creença en el poder judicial és acceptable, la lentitud dels processos i el gran retard amb què arriben les sentències sens dubte en redueixen la confiança. No ens ha de sorprendre, doncs, que Espanya sigui un dels països de la UE on més ha crescut la percepció de corrupció en aquests darrers anys.

Tanmateix, aquesta desconfiança té una doble lectura. D’una banda, no hi ha dubte que un augment de l’eficàcia de la investigació policial en els delictes socioeconòmics ha permès que afloressin nombrosos casos de corrupció que anteriorment potser haurien quedat impunes. N’hi ha prou citant alguns exemples del 2016, com el cas Nóos, el Gürtel i Bárcenas, Rato, Bankia i les targetes black, l’operació Púnica, els papers de Panamà, el cas Pujol, el del 3%... i ara finalment també el cas Palau. D’altra banda, però, la crisi econòmica també ha comportat un increment de l’exigència de la societat, que sovint no entén que les condemnes per aquests delictes no siguin més greus o que els acusats es deslliurin tan fàcilment d’anar a la presó, que continua albergant majoritàriament aquells delinqüents que provenen dels sectors més desprotegits de la societat.

Segurament el que costa més d’entendre és que, excepte en casos excepcionals, els que han comès aquests delictes amb un clar menyspreu a la llei siguin persones que no tan sols tenen una bona preparació i formació sinó que, a més, han abusat de la confiança dels altres. A això caldria afegir-hi que ha estat precisament la seva posició social privilegiada la que els ha permès cometre aquest tipus de delictes. Però segurament el que més perjudica la població és aquesta incapacitat que tenen de mostrar penediment -moral, no pas jurídic-, acompanyada d’una manca d’acceptació del dany social produït. És en aquest sentit que creiem que el sistema de justícia tradicional té una gran assignatura pendent: afrontar la qüestió de la reparació del dany, ja sigui individual o col·lectiu.

En el cas Palau resulta paradigmàtica la postura de Millet i Montull, que no sembla que mostrin cap remordiment en manifestar que van fer ús i abús d’uns diners que no els pertanyien. A qui haurien de demanar perdó? Com podrien reparar el mal causat? I què passa amb una condemna de presó que probablement no arribarà a complir-se? Potser podríem trobar altres maneres més compensatòries de restituir el mal causat, encara que ara com ara sembli impossible.