Els nous actors

Al debat de la moció de censura m’hauria agradat sentir parlar més del dret a decidir

En el debat de la moció de censura d’aquesta setmana s’hi ha entrevist el renaixement d’una nova manera de fer política. Irene Montero hi va donar el tret de sortida. La corrupció, el tema central, és el que més ens dol. Ara la Transició és qüestionada a dins i a fora de l’hemicicle, no tant pel rerefons polític i pel fet que es va optar per la reforma en comptes de la ruptura com per una excessiva permissivitat i laxitud que ha confluït en una determinada manera de fer les coses que finalment ha desembocat en una corrupció que mai ens hauríem pogut imaginar. Els seus protagonistes formen part d’aquesta manera de fer política que Irene Montero, amb un discurs molt dur, va enumerar amb noms i cognoms, de la a a la z. La concentració de la corrupció en aquests anys no és perquè ara n’hi hagi més -passa com en la violència domèstica- sinó perquè finalment ara som menys tolerants, som conscients del dany tan profund que produeix i hem descobert que, fins i tot amb els seus defectes, tenim una justícia -novament com en la violència domèstica- que no l’erradicarà però que si més no impedirà la impunitat dels casos que coneix. Un dels missatges compartits dimecres era que, si bé és cert que ningú no és lliure de llançar la primera pedra, també ho és que el PP actualment té un hort sembrat.

Fins i tot amb els seus defectes, tenim una justícia que no erradicarà la corrupció però que si més no impedirà la impunitat dels casos que coneix

I aquell mateix dia un altre tema relacionat amb la justícia també va irrompre; l’atzar té les seves petites picades d’ullet. Va ser una jornada en què el Tribunal Europeu dels Drets Humans va condemnar Espanya per la inhabilitació de Juan Mari Atutxa, en considerar que l’expresident del Parlament basc va veure vulnerat el seu dret a un judici equitatiu quan va ser condemnat per negar-se a dissoldre Batasuna. Els fets van tenir lloc fa nou anys i en essència el que s’estableix és que va ser condemnat en un judici sense totes les garanties.

És cert que la qüestió concreta que “el Suprem no va escoltar Atutxa, Bilbao i Knörr” no té similitud amb el cas d’Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, però no és menys cert que també es tractava d’un delicte de desobediència. I així, encara que el Tribunal no entri en la qüestió de fons, és a dir, a considerar si una condemna d’inhabilitació per un delicte de desobediència és el camí adequat per resoldre problemes polítics, pot ser un bon avís per a navegants. En el terreny personal me n’alegro molt per Juan Mari Atutxa.

I una tercera casualitat se suma al duel Iglesias-Rivera, que sens dubte representen no només dues maneres de fer política sinó també de vestir, de parlar, de relacionar-se i de lluir una intel·lectualitat tant a través de cites com també de la seva pronunciació. Un detall: per a aquest aire d’innovació tan sols els faltava haver pronunciat una part del seu discurs en anglès... Coincidències de la vida, ahir va fer 40 anys de les primeres eleccions democràtiques espanyoles després de la dictadura; era un 15 de juny de l’any 1977. També Suárez i González, amb poc més de quaranta anys, representaven dues maneres de fer les coses, en el fons i en la forma. No sé fins a quin punt aquestes noves formacions substituiran el bipartidisme PP-PSOE o corren el risc de ser flor d’un dia; això el temps ho dirà, però els pronòstics ja saben que no sempre l’encerten.

Si es va introduir en gairebé totes les intervencions el procés de Catalunya, no s’hauria d’abordar com el 'problema catalán' sinó que caldria prendre consciència dels canvis que hi ha hagut en aquests quaranta anys

En qualsevol cas, en un atac d’imaginació, en aquest debat Iglesias-Rivera hi vaig trobar a faltar un tercer nou actor, Carles Puigdemont. Tot i que és una mica més gran que els altres dos, forma part d’un nou discurs, d’una manera directa de dir les coses. Efectivament, si es va introduir en gairebé totes les intervencions el procés de Catalunya, no s’hauria d’abordar com el problema catalán sinó que caldria prendre consciència dels canvis que hi ha hagut en aquests quaranta anys. En aquest sentit, el dret a decidir emergeix com un dels drets clau dins dels anomenats drets humans de tercera generació, també coneguts com de solidaritat o dels pobles, el contingut dels quals no sempre està determinat i que en alguns casos encara es troba en procés d’elaboració. Fa quaranta anys tampoc ningú no hauria parlat del dret a la pau o a la coexistència pacífica, del dret al medi ambient o del dret a l’entesa i a la confiança... a mi ahir m’hauria encantat sentir alguna cosa més de tot això.

Més continguts de