Ecos de Londres
Aquests dies es poden visitar al Victoria and Albert Museum de Londres dues exposicions relacionades amb qüestions clau del debat públic al Regne Unit. La primera s’interroga sobre la noció de luxe i la segona es pregunta sobre el significat del concepte públic en la vida col·lectiva.
Londres és un dels principals centres financers globals i, com a tal, el símbol del diner en l’imaginari col·lectiu dels europeus. Capital cultural de primer ordre i vincle privilegiat amb els Estats Units, Londres també és malauradament el paradigma de la desigualtat a les ciutats. Amb un centre cada vegada més inassequible per a les classes mitjanes i uns barris exclusius propietat de milionaris russos i xinesos que no hi viuen, creix la preocupació sobre com s’han de mantenir els espais intermedis de barreja que històricament han sostingut les ciutats europees.
En un debat recent a la London School of Economics, un representant del Banc d’Anglaterra admetia que, en societats basades en el consum, la desigualtat no és només un problema social, sinó una qüestió de primer ordre econòmic. La majoria de la població britànica la reconeix com el gran problema del país; el desacord arriba quan es planteja quina hauria de ser la intervenció del govern per fer-hi front. El paper de l’estat i la qualitat dels serveis públics és, doncs, l’altra gran preocupació de fons a la ciutat. El debat es polaritza entre els que, en la llarga tradició liberal del país, consideren que l’estat ha de tenir un paper residual en la vida col·lectiva i els que, com James Meek, autor de Private island, denuncien que el govern hagi lliurat a empreses estrangeres el control dels principals serveis públics del país.
Davant d’aquests signes del temps, Richard Sennett defensa que la bona ciutat podria ser una solució. La seva és una mirada sensorial sobre el fet urbà, en què la ciutat és un espai d’experiència i de relació física amb l’entorn on el plaer, el perill i el descobriment es barregen a parts iguals. Sennett no creu que la convivència de persones diferents a la ciutat creï automàticament vincle polític ni comunitat. Però sí que defensa que el contacte visual i la coexistència en un espai comú són fonamentals per al coneixement i el respecte de la diferència. La segregació dels barris de Londres crea espais homogenis en què cada vegada hi ha menys contacte amb persones de classes i cultures diferents. I aquí s’entra en un cercle viciós. Com menys coincidència, menys coneixement i, progressivament, més estereotips, més recels i més por a la diferència.
Al passadís del metro del museu hi apareix una classe de primària d’una escola pública, amb presència destacada de nens immigrants. En sentit contrari arriba un grup d’adolescents d’una escola privada. Quan els grups es creuen, el músic del metro comença a tocar les variacions de Mozart amb què els nens anglesos aprenen l’abecedari. I en aquell precís moment, tots dos grups, d’orígens, edats i vestuaris tan diferents, arrenquen a cantar la mateixa melodia, sense deixar de caminar en sentits oposats, i creen un moment de màgia.
