Educació o ensenyament

"Alguna vegada has atracat un quiosc de premsa?" José Manuel Esteve feia aquesta pregunta a les seves classes de teoria de l'educació de la Universitat de Màlaga. A continuació, explicava als alumnes com triar el quiosc adequat, com estudiar les vies de fugida, com obtenir informació prèvia sobre la ubicació de la caixa dels diners, quina arma era més adient, un bon procediment per a l'atracament mateix. Llavors preguntava als alumnes si ho havien entès bé, si havien après alguna cosa. Tots contestaven que sí. Però quan preguntava si això que havien après era educatiu, sempre contestaven que no, que ensenyar a atracar quioscos no és educatiu. "Si bé tots coincideixen que hi ha hagut ensenyament per part meva, i aprenentatge per part seva [...], només qualifiquem d'educatiu l'aprenentatge de continguts moralment irreprotxables".

Feia pocs dies que havia llegit el llibre pòstum de José Manuel Esteve, Educar, un compromiso con la memoria , quan va constituir-se el nou govern i la conselleria d'Educació va passar a dir-se d'Ensenyament. La nova consellera va explicar en els primers dies de mandat que el canvi de nom responia a la idea que l'educació és responsabilitat de la família i que a l'escola li correspon ensenyar. El professor Esteve ens indica que la diferència es troba en la càrrega ètica.

La concepció expressada pel govern català és comuna també en una part del professorat i una part de la societat. En els últims anys s'ha fet molt visible aquest plantejament en els comunicats de la Conferència Episcopal quan s'oposava a l'assignatura d'educació per a la ciutadania argumentant que l'educació moral s'ha de reservar en exclusiva a la família i que l'Estat no té dret a intervenir en aquestes qüestions.

Cada vegada hi ha més famílies que no poden o no volen -o no se'n surten- donar un horitzó ètic a la seva descendència. Aquest fenomen té moltes causes: la preponderància de la cultura individualista i hedonista de consum, determinades concepcions psicologistes que rebutgen qualsevol intervenció adulta sobre la voluntat de l'infant, perquè no se'l pot frustrar o traumatitzar; també hi ha dinàmiques socials d'individuació i la corresponent institucionalització de la criança, la marginalitat i desestructuració de determinades biografies, i la desorientació adulta en una era de grans canvis i incerteses.

Des del punt de vista de la pràctica professional, és molt complicat reconduir males conductes a l'aula de les escoles sense implicar-se en una educació ètica de l'alumnat. L'única eina, si no, és el càstig repressor, insuficient per provocar canvis substancials en les actituds i els compromisos.

Diu Esteve que perquè hi pugui haver un ensenyament de qualitat necessitem uns valors educatius bàsics. I si el professor s'inhibeix en el seu desenvolupament perquè la seva responsabilitat es limita a ensenyar, al final cap de les dues tasques, ni l'ensenyament ni l'educació, s'arriben a realitzar.

Des d'un punt de vista més ampli, haurem de valorar si la societat es pot permetre l'absència d'educació ètica i moral en grups nombrosos. En una situació així, aquestes persones serien més vulnerables davant grups, sectes i marques, que no dubtaran a imposar-los els seus propis criteris i conductes. Podrien ser lliures, aquestes persones? En un món de sobreinformació, sense censures ni limitacions, ens podrem orientar per situar-nos a una distància analítica i crítica sense un criteri ètic? La falta de referents morals i de la comprensió dels valors cívics pot fer retrocedir el compromís social de la ciutadania i la participació que sustenta la democràcia.

A qui hauria, doncs, de demanar-se la responsabilitat de l'educació ètica i moral de la població? A tothom. José Antonio Marina ha popularitzat la idea de la necessitat de tota la tribu per educar un infant. Vol dir que tenim el deure compartit d'iniciar les criatures en els coneixements i els valors que en les nostres experiències individuals i col·lectives hem descobert com a importants, sabent que iniciar és exactament el contrari de finalitzar, en un procés obert i infinit que busca l'autonomia personal, la direcció de la vida pròpia, la responsabilitat i la solidaritat amb totes les altres vides, el coneixement, la llibertat.

La humanitat es fa humanitat quan incorpora l'herència de qui ha viscut i permet a qui comença a viure invertir-la, recrear-la i millorar-la en la seva pròpia vida.

Seria desitjable un departament d'Educació que, a més de tot el que fa el d'Ensenyament, assegurés la dimensió ètica del sistema escolar i alhora fos pal de paller per a la tasca educativa de "la tribu": famílies, esport, esplai, mitjans de comunicació, pobles i ciutats.

És clar que, per la part que em toca, hauré de promoure que la Federació d'Ensenyament de CCOO canviï també el nom. Què us sembla Federació de Professionals de l'Educació?