Fa unes setmanes,  l'ARA narrava la transformació pedagògica de Josep Goday i Manuel Ainaud a la ciutat de Barcelona. Malgrat la significació de la xarxa escolar avançada que van crear, no podem continuar vivint de les glòries i efemèrides del passat -un mal molt català-. Encara recordem de manera compulsiva tant Ferrer i Guàrdia i la seva escola moderna, com els pioners de la pedagogia catalana. El problema d’aquest memorialisme és que rara vegada té traducció en un nou salt pedagògic a Catalunya. Segurament, volem recordar perquè és l’únic mecanisme que ens queda després que el 1939 arrasés amb tot aquest bagatge educatiu.

Catalunya és doblement desgraciada quant a l’educació. No solament tot el que tenim porta la marca d’una educació convencional, sinó que no hem sabut tornar a ser un centre de reforma educativa i pedagogia avançada. Això no vol dir que no existeixin centres educatius privats que no hagin apostat per models pedagògics alternatius o avançats. El darrer cas és el dels jesuïtes i el seu aprenentatge experimental en el qual els infants són esperonats a ser més creatius. Amb tot, això té relatius pocs efectes en els centres públics, basats en educació radial i estandarditzada. I ja no esmentem els problemes socials que arrosseguen aquests centres, on l’atenció a la diversitat s’ha convertit en la brigada antidisturbis.

Catalunya és doblement desgraciada quant a l’educació

El darrer intent de concebre una escola de pedagogia avançada prové dels col·lectius de Can Batlló al barri de Sants: el centre educatiu autogestionari i cooperatiu Arcàdia. Com el nom indica, es tracta d’un projecte autogestionat per pares i pedagogs, que busca un model educatiu que permeti el millor desenvolupament de l’infant. Pels correus intercanviats amb el col·lectiu, tinc la impressió que encara estan cercant el format del projecte educatiu. Al final, serà l’assemblea la que decidirà quin model apliquen, i probablement serà fruit del compromís.

Hi haurà, tanmateix, infants en aquesta assemblea autogestionària?

L’any 1968 el físic americà Daniel Greenberg, professor a la Universitat de Colúmbia, va deixar la seva plaça per fundar una antiescola a Framingham, Massachusetts: la Sudbury Valley School. L’anomeno antiescola, però avui el psicòleg de Boston College Peter Gray ho titula “aprenentatge autoguiat”. En català planer, ho podríem descriure com una escola que no té mestres, aules o llibres de text. Té infants que decideixen cada dia què volen fer, lliurement. Un equip de facilitadors els ajuda i guia si els ho demanen. Només si els ho demanen. En cap cas interfereixen en l’aprenentatge dels infants. Si un nen o nena vol dedicar-se tot el dia a jugar a videojocs o a futbol ho pot fer. Si algú té passió pel piano, un facilitador l’ajudarà a aprendre a tocar-lo. I si algú vol estudiar àlgebra, un facilitador amb un doctorat en matemàtiques és a la seva disposició. Confien en els infants i en la seva immensa capacitat d’aprenentatge a través del joc.

El secret d’aquesta escola és que els infants tenen plena potestat d’aprendre el que volen i de fer-ho jugant. A més, la pedagogia Sudbury fomenta la cooperació en el joc esborrant les separacions per edat. Tot és una gran família. L’assemblea setmanal de pares, infants i facilitadors gestiona el centre.

La Sudbury Valley School no té mestres, aules o llibres de text. Té infants que decideixen cada dia què volen fer

Un dels grans prejudicis contra la Sudbury Valley School és que els infants no hi aprenen res i que no surten preparats per a la universitat i el món laboral. Segons els estudis de Peter Gray, més del 80% dels antics estudiants desenvolupen la carrera que volen, perquè hi han bolcat passió espontània i esforç voluntari. Si van a la universitat, la nota mitjana a les proves d’accés (els SAT i ACT americans) és als quartils superiors. Entre els exalumnes hi ha la cineasta Laura Poitras, directora del documental Citizenfour sobre Edward Snowden, guardonat amb un Oscar al millor documental del 2015.

Recentment, l’equip liderat per Tomis Parker ha anat més enllà i, a partir del model Sudbury i la cultura hacker, ha creat els Agile Learning Centers. És el proper pas de l’aprenentatge autoguiat per a la cultura digital col·laborativa i open source. En poc menys de dos anys diverses ciutats americanes han vist néixer el seu Agile Learning Center. La foto que il·lustra aquest article mostra les regles de l’assemblea diària del New York Agile Learning Center.

És possible que Catalunya fos un centre de pedagogia avançada en el passat. Avui la pedagogia catalana viu ancorada en la figura del mestre radial, de les aules i pupitres. Pot ser que, com els jesuïtes, hi posem molts de colors i somriures. Podrem fer creure als infants que fan activitats guais. Però l’essencial d’una educació disciplinant roman intacte perquè l’infant no pot decidir: continua sent un infant que té negada la capacitat d’autoguiar el que vol aprendre realment tot jugant.