Educació: propostes per a Catalunya
El món de l'educació està en un moment convuls a Catalunya i al conjunt de l'Estat. L'onada de reformes, de canvis i de reducció de la inversió pública és molt present en el debat social, no només entre la mateixa comunitat educativa sinó també a les llars i arreu del país. Probablement és així perquè tenim la consciència que l'educació és un dels pilars cabdals de la nostra societat, si no el més important. Amb la voluntat d'intentar donar a conèixer dades fonamentades en l'àmbit de les polítiques educatives, voldria aportar un seguit de consideracions, fomentant un debat serè i constructiu.
La primera evidència és precisament el fet que l'educació ha estat un àmbit clau del nostre progrés i del nostre creixement com a societat en la història més recent. L'educació ens ha permès créixer individualment i col·lectiva, ens ha permès consolidar una societat democràtica i pròspera en una Catalunya plenament europea i alhora arrelada en els seus valors. L'educació ha actuat també en els darrers quaranta anys com l'ascensor social més important del país. A tall d'exemple, la proporció d'estudiants universitaris els pares dels quals no tenen formació universitària és del 40% a Catalunya, la xifra més elevada dels països de l'OCDE. O el fet que actualment les estudiants ja representen el 54% dels universitaris, una xifra impensable unes dècades enrere. Tot això ha estat possible per l'esforç d'institucions i de moltes persones, especialment dels col·lectius de mestres, professors i tots els vinculats a la funció educativa. Reconèixer-ho amb claredat i rotunditat en aquests moments tan delicats per a la professió educativa és un deure.
Una segona evidència és que el nostre sistema educatiu, comparat amb els sistemes més consolidats a Europa, pateix excessivament dels vaivens polítics. Un àmbit tan estratègic com l'educació no pot estar sotmès a continus canvis legislatius i normatius, a polítiques erràtiques i de curt recorregut. Només cal veure el seguit de lleis educatives dels darrers trenta anys a Espanya i comparar-les amb l'estabilitat de molts dels nostres veïns. Requerim una anàlisi més gran de l'efectivitat i l'eficiència de les reformes. Ens cal invertir molt més en l'avaluació de les polítiques i en la recerca educativa, en un marc d'estabilitat i coherència, lluny de partidismes.
Un tercer factor cabdal és la necessitat de dotar el sistema educatiu d'una autonomia i una flexibilitat més grans, en totes les etapes. Aquest punt també ens diferencia dels sistemes més dinàmics d'Europa. Més autonomia als centres docents perquè estableixin un perfil propi, que permeti atendre adequadament unes necessitats i unes demandes socials que cada cop són més complexes. Més flexibilitat perquè els centres puguin tractar adequadament les necessitats específiques, ja sigui per exemple per als infants i joves que presentin dificultats d'aprenentatge com per a aquells que presentin unes possibilitats superiors en el seu rendiment. Autonomia i confiança per al professorat. I, alhora, una rendició de comptes dels centres més gran. Quan analitzem la situació als països europeus observem un cop més que el nostre és un sistema massa rígid i homogeni i, alhora, amb menys instruments d'avaluació i de transparència (avaluació del professorat, exàmens externs, anàlisi de costos). Finalment, l'autonomia hauria de comportar també un increment de l'autoritat del professor i del reconeixement social.
Els països capdavanters, com per exemple els nòrdics, atorguen un èmfasi especial al primer cicle d'educació infantil, de 0 a 3 anys, amb la significació de l'educació i el desenvolupament d'habilitats imprescindibles per a la formació futura. Les investigacions científiques demostren la importància de l'etapa d'educació infantil per al futur desenvolupament, i mostren també com els sectors de la societat més desvalguts són especialment vulnerables en aquesta etapa. En aquest apartat també seguim a la cua d'Europa, tant pel que fa a les polítiques de conciliació com a la necessària inversió pública en l'educació infantil.
Finalment, cal reconèixer que certament la millora educativa no es pot aconseguir només amb augments de la despesa o de la inversió. Els estudis ho corroboren. Però també és evident, d'una banda, que seguim a la franja baixa dels països de l'OCDE en inversió pública en educació (i amb els ajustos actuals baixarem posicions) i, de l'altra, que posar en pràctica reformes o millores que el sistema educatiu necessita (per exemple, lluitar per l'èxit escolar) requereix augments selectius de la inversió o la reassignació de recursos.
