Efectes fiscals del 26-J per a Catalunya

Les finances de la Generalitat seguiran asfixiades per la política econòmica del govern espanyol

Després dels resultats electorals del 26-J, crec que la majoria de lectors coincidiran amb mi que seguirà en el govern el Partit Popular. Tant si hi està sol com en una possible coalició, mantindrà la mateixa política econòmica respecte a Catalunya, recentralitzadora i penalitzadora per als nostres interessos. I, més concretament, aquesta política seguirà sense donar oxigen a les finances de la Generalitat.

Em sorprèn poder llegir cada dia als diaris articles de persones que posen esperances en la futura reforma del sistema de finançament autonòmic per millorar les finances de la Generalitat, i descriuen com aquest sistema hauria de dissenyar-se per poder afavorir Catalunya. Sóc totalment escèptica amb la reforma que el nou govern espanyol haurà de dur a terme. Estic convençuda que no s’establirà cap sistema que pugui afavorir notablement les finances de la Generalitat. En primer lloc, perquè l’experiència de dècades de negociació de reformes del finançament ens diu que el Partit Popular i els altres partits espanyolistes mai acceptaran un tracte singular per a Catalunya. En segon lloc, perquè la política econòmica i el pressupost del govern espanyol no ho facilitaran.

Som a la meitat del 2016 i molts experts ja afirmen que l'objectiu de dèficit públic no es podrà assolir. També ho sosté l’Airef

Enguany l’objectiu de dèficit públic acordat amb Brussel·les és del 3,6% del PIB. El govern espanyol reparteix aquesta xifra per sectors de la manera següent: Estat (1,8%), Seguretat Social (1,1%) i comunitats autònomes (0,7%). Les corporacions locals no poden incórrer en dèficit. Cal dir que el repartiment de l’objectiu total de dèficit (3,6% del PIB) està totalment esbiaixat a favor de l’Estat, ja que s’atorga a les autonomies només un percentatge del 0,7% que no es correspon amb el pes de les seves despeses i competències.

Doncs bé, quan som a la meitat del 2016, molts experts ja afirmen que aquest objectiu de dèficit públic no es podrà assolir. També ho sosté l’Airef (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal). Les dades de l’evolució del dèficit conegudes aquests últims dies així ho corroboren. Sembla que el principal incomplidor fins ara és el sector estatal, que, fins al maig, ja havia assolit un dèficit del 2,08% del PIB, 4 dècimes per sobre del de l’any passat en aquestes mateixes dates i, per tant, més gran que l’objectiu de dèficit que es va fixar l’Estat per al 2016, 1,8% del PIB.

La causa principal de l’evolució esmentada del dèficit és la política fiscal portada a terme pel govern espanyol. La rebaixa impositiva de la reforma fiscal ha ocasionat una reducció dels ingressos impositius, com era d’esperar, i no pas un increment. Es va defensar la rebaixa de la reforma fiscal argumentant que implicaria un augment del PIB i, en conseqüència, un creixement dels ingressos fiscals. En canvi, fins al maig la recaptació fiscal havia disminuït un 2,8% i no sembla que en el que queda d’any es pugui recuperar. La disminució d’ingressos prové de la rebaixa de la tarifa de l’IRPF i del tipus impositiu de l’impost de societats, que ha passat del 28% al 25%. Aquesta disminució no es veu compensada per l’increment dels ingressos de l’IVA, que té lloc gràcies a la bona marxa del consum intern.

El futur govern espanyol haurà d'utilitzar les tisores si vol complir l’objectiu de dèficit i no fer enfadar més, a causa dels reiterats incompliments, la Comissió Europea

Per tant, el futur govern espanyol haurà d’actuar també pel cantó de la despesa, utilitzant les tisores, si vol complir l’objectiu de dèficit i no fer enfadar més, a causa dels reiterats incompliments, la Comissió Europea, que ara al juliol ha de decidir si multa Espanya per aquest mateix motiu. També es constata que serà impossible complir les promeses electorals d’abaixar més els impostos. A més, el govern espanyol no pot permetre’s el luxe d’anar incorrent en dèficits alts i incrementant el volum del deute públic, que ja ha arribat al 100% del PIB.

Perquè Espanya pogués sortir d’una manera relativament poc costosa d’aquesta situació hauria d’aconseguir taxes altes de creixement. Fa pocs dies el professor Joan Tugores, de la Universitat de Barcelona, deia que per millorar aquests indicadors es disminueix el numerador, dèficit i deute, o s’incrementa el denominador, el PIB. Actualment, el PIB espanyol està creixent, però és a causa de l’evolució favorable de la demanda interna, propiciada per la bona marxa de l’ocupació i el crèdit, i no pas per un canvi de model productiu i per un increment de la productivitat, que seria el desitjable per donar sostenibilitat en el futur. Si no hi ha un canvi profund en la política econòmica del govern espanyol, no es pot confiar només que el creixement millorarà els indicadors de dèficit i deute, sinó que per la seva millora s’hauran de seguir aplicant polítiques restrictives.

Aquest context em porta a creure que les finances de la Generalitat seguiran asfixiades per la política econòmica del govern espanyol. L’objectiu de dèficit a què el pressupost del govern català estarà sotmès seguirà sent massa baix i injust i, per altra banda, si hi ha nou model de finançament, no aportarà gaires més ingressos, ja que el govern espanyol no té marge de maniobra per incrementar els recursos a repartir entre les comunitats autònomes. Vist tot això, estic d’acord amb el que el president Puigdemont afirma: que el que li convé a Catalunya és marxar com més aviat millor d’Espanya.