'Ego te absolvo'

La meua àvia maternaera un cas extraordinari, forta i amb un caràcter que tallava claus. A penes sabia parlar castellà. Compràrem el primer televisor, s'asseia davant l'aparell i així que el presentador del Telediario iniciava les notícies amb un buenas noches ella murmurava, arreglant-se el davantal, bona nit. Aleshores ja tenia demència senil. Només recordava els de casa i no sempre. La papil·la gustativa la tenia insensible; demanava un plat d'olives, jo li posava cireres i se les empassava com si res.

De vegades rebíem visites a casa i mon pare treia una botella de conyac. Jo esperava el moment que els acomiadaren a la porta per mesurar-li'n tres ditets i se'l fotia d'un glop. Si els pares tardaven li'n ficava tres més, les galtes se li envermellien i començava a riure a cor què vols. Què li passa a esta dona?, s'estranyava mon pare. No res, que s'ha begut un got de conyac, l'acusava jo. Llavors ma mare la renyava, però l'àvia replicava blasfemant sense embuts. A les festes nadalenques, quan les dones es fumaven l'únic cigarret de l'any, els recriminava bo i dient-los que eren les més putes del poble.

A causa de la demència senil sovint eixia al carrer i s'extraviava. Llavors, amb els meus amics recorríem el poble buscant-la. Vinga, torna a casa, l'esbroncava simulant estar emprenyat. Calla, morral!, contestava. Fora de casa no em reconeixia. En una de les escapades caigué un bac i es va trencar els malucs. Ja no pogué alçar-se del llit. A poc a poc s'hi apagava i, moribunda, avisaren el capellà perquè l'auxiliara espiritualment. L'habitació era a gom de familiars. De sobte un oncle meu va eixir escandalitzat: Serà possible? Ha enviat a la merda Don Joaquín. Sembla que el rector li va ficar un dit al front maldant fer-li la senyal de la creu i l'àvia no estava per a hòsties. Tot un caràcter.

deteste les pàtries,sobretot les dels altres.

em trobe amb el fotògrafd'El País Jesús Ciscar al restaurant de Carmina. Ens veiem poc, però riem molt. Als anys vuitanta, treballant a la revista El Temps, vaig aconseguir, en un encontre amb un enllaç a Andorra, una entrevista amb Terra Lliure, la primera que concedien.

Li ho comunique a Eliseu Climent i fins a Perpinyà que ens anem Jesús Ciscar i jo. Ens van citar al castell d'aquella ciutat. Un cotxe ens va recollir, ens posaren unes ulleres fosquíssimes a tots dos i ens portaren a una casa dels afores (en el trajecte, tant Jesús Ciscar com jo podíem observar el paisatge pels costats de les ulleres). Hi arribem. Esperem en una sala. Al cap d'una estona apareixen tres encaputxats, dos homes i una dona. Seuen darrere d'una taula, damunt la qual plante una gravadora. Pregunte i contesten nerviosos. Jesús no para de fotografiar. L'entrevista, no caldria dir-ho, era una apologia del terrorisme.

Havent acabat, amb un material que era una bomba (informativa), propose a Jesús Ciscar tornar per Andorra, per si de cas ens havien seguit (fantasia, que no en falte). Férem una volta grandíssima, però l'entrevista s'ho valia. Abans d'arribar a la frontera em vaig amagar els cassets dins la bragueta. Hi havia una cua bastant llarga. Salta't la cua, li dic a Ciscar. Estàs boig? Fes-me cas. A la garita, el policia espanyol ens atura.

-Oiga -faig, amb cara d'angoixat i mostrant-li uns altres cassets buits-, somos periodistas y tenemos que llegar a tiempo para publicar mañana el reportaje.

-Pasen.

Uf!, fem els dos.

El cap d'ala d'Eliseu va enviar l'entrevista a un advocat, el qual, per raons ben senzilles, li va dir que era delictiva. No la va publicar, ni vendre, malgrat que la revista Interviú estava disposada a pagar-ne un bon preu. Jesús encara conserva les fotos.

A El Temps jo em responsabilitzava de les entrevistes i reportatges més insòlits, aquells que les revistes normals no publicaven. Entre d'altres, com l'enterrador del meu poble i el bandoler de la Marina El Periçò, vaig entrevistar la vedet Rosita Amores i Baltasar Sangchilli, l'únic valencià que fou campió mundial del pes ploma. Sangchilli va derrotar Panamà Al Brown a la plaça de bous de València, plena d'aficionats locals, a la dècada dels anys trenta. El que no em va contar fou que Panamà Al Brown va pujar al ring sifilític. Potser era l'únic homosexual de la història de la boxa.