Elegia per a la biblioteca De clàssics antics

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsL’any 1922, l’Editorial Catalana, encarregada de la distribució dels volums ja preparats de la nova col·lecció (a partir del model reconegut de la “Guillaume Budé” francesa) publicà un butlletí (Fundació Bernat Metge. Una col·lecció catalana dels clàssics grecs i llatins) on eren explicats els propòsits i la finalitat de la Fundació, que sortia del mecenatge de Francesc Cambó. Aquest opuscle informava de la situació més aviat caòtica dels estudis de filologia clàssica a la Península, situació que contrastava força amb la resta de la cultura europea que sortia de la primera guerra. I del propòsit de posar-hi remei amb edicions i traduccions de clàssics fetes per filòlegs catalans, que serien veritables humanistes, que oblidarien llurs particulars intencions literàries bo i acceptant totes les de l’original clàssic que incorporarien al nostre cabal cultural. La importància de l’opuscle en qüestió és la insistència amb la qual parla del “to popular” d’una col·lecció de clàssics. [...] Hom exigeix la “màxima importància i dignitat científica, però sense aquell aparell científic ni aquells monuments d’erudició que no ens és possible produir encara i que podrien esverar el nostre públic”. [...] Aquesta feina de traductors, d’incorporadors, va ésser, en rigor, l’única desenrotllada a la Fundació Bernat Metge fins fa molt pocs anys. I va ésser la que immediatament li reconegueren des de fora. [...] Aquest article és una elegia en prosa, elegia, no pas dedicada a una persona sola, sinó a les persones que contribuïren -i algunes d’elles contribuirien- a fer que Catalunya llegís en bon català els autors clàssics grecs i llatins. [...] El problema ve després: tenim el traductor, tenim l’editor, sí, que edita -i molt bé, per cert, tipogràficament- el text grec o llatí establert prèviament. I ja tenim el llibre. Però, on? Els tiratges són exigus: hom pensa en un nombre reduït de subscriptors; hom no fa res per augmentar aquest nombre, hom no distribueix: només arriben -no voldria exagerar- a quatre o cinc llibreries. [...] Fins aquí, l’elegia: una elegia prematura, sortosament, però resultant, ara per ara, del contrast entre la intenció primera, a l’abast de tothom, i la intenció actual, d’anar fent. [...] Volem veure els llibres a les llibreries: no espero miracles, però em sembla que tenim dret a veure’ls distribuïts. [...] Volem saber si aquesta elegia serveix per a alguna cosa: jo espero que sí.