Elegia, que ve d'elegir

Solidaritat Catalana ha presentat al Parlament de Catalunya un pressupost per a l'any 2011 que no té en compte el dèficit fiscal. És un pressupost ajustat a la riquesa que Catalunya és capaç de generar, fins i tot en un moment de crisi ferotge. No hi ha retallades, perquè no hi ha dèficit: el país és prou fort per sortir-se'n, mantenint un nivell alt de serveis generals i amb capacitat d'invertir per fer l'economia més productiva. Encara sobren diners (consulteu la web). Un document d'aquesta mena hauria hagut de provocar un debat encès al Parlament, perquè estem parlant del benestar dels ciutadans. Però ni des dels escons ni des dels mitjans no se n'ha parlat. Malgrat que ERC i CiU diuen que defensen un pacte fiscal que permeti gestionar des de Catalunya tots els impostos i malgrat que el Parlament té una comissió -a porta tancada- per estudiar el cas. Les bombes, ja se sap, cal desactivar-les amb plena concentració i no hi ha res que destorbi tant l'atenció com una gran veritat al mig de la calma.

Mentrestant s'han escolat les eleccions municipals i el primer que salta a la vista és que CiU no ha fet fàstics a consolidar les posicions del PP. No és, com abans, un pacte entre governs -es pacta amb qui mana a Madrid-, sinó el fet de trencar una de les peculiaritats del sistema català, com era l'excentricitat del PP, precisament per la seva nul·la vinculació a les reivindicacions del catalanisme. El PP estava present una mica a tot arreu però no manava enlloc. Ara CiU li ha donat un passaport a la normalitat. Sigui quina sigui la necessitat de pactar, el PP continua sent el principal enemic de la llibertat i de la identitat de Catalunya, el partit que existeix perquè Espanya sigui allò que és: un projecte intractable, centralitzat i d'hegemonia castellana. Jo no apostaria ni un duro que aquest acostament entre el PP i CiU tingui com a contrapartida que al País Valencià i a les illes se li doni un respir a la llengua catalana. No té lògica que CiU digui que vol un horitzó de més sobirania -fiscal o de l'altra- i alhora engreixi l'enemic a canvi de mantenir incòlumes els pressupostos.

Si CiU ho fa, vol dir que se sent molt segura. No sol ser un bon tarannà en moments difícils. És cert que entre PP i CiU deu ser fàcil una entesa ràpida en segons quins punts del pressupost, però Artur Mas no pot llançar per la borda la càrrega incòmoda del conflicte nacional; no s'hi val a dir que això ho deixa per després de les eleccions generals. Mai no serà el moment de trencar lligams, perquè el PP està damunt l'onada guanyadora. La seguretat prepotent de CiU es confirma amb la llei òmnibus, que més que un instrument per alleugerir la burocràcia i activar l'economia sembla un inventari d'idees peculiars. És obvi que és una llei precipitada i a mig coure. Zapatero va intentar sortir-se'n amb una llei semblant, que els partits d'esquerra van votar sense dir ni piu, però la llei de CiU té molta més traca amagada.

També en té que el candidat Rubalcaba vingui a fer amics, ara que vol vots catalans. Àngel Ros, que és una de les poques veus del PSC que ressonen amb convicció, li va demanar un "relat per a Catalunya". Però avui el PSOE amb prou feines té un relat per a Espanya. I a aquest projecte malgirbat i mancat de doctrina el PSC supedita el seu paper regional. Els diputats de Carme Chacón, vull dir els que surtin de les eleccions del 2012, continuaran obedients a la veu espanyola, perquè els socialistes catalans no admeten que Espanya i Catalunya són avui projectes incompatibles: que enfortir l'un és menystenir l'altre. En els últims trenta anys, davant de cada discrepància, el resultat ha estat més Espanya i menys Catalunya: vegeu l'Estatut. El PSC no necessita un grup parlamentari, sinó un país propi. Però no és aquest el debat que es planteja el PSC.

Ara sabem que quan Quim Nadal deia, seriós, que potser deixaria Renfe fora de Rodalies ens estava mentint, però ja sabíem que les inversions escassegen, que l'aeroport del Prat no té metro i que el port de Barcelona no té tren. Ara sabem que Alfonso Guerra renyava Jorge Semprún si el ministre cedia un parell de Dalís a Figueres, però n'hi ha prou amb un tomb pel Reina Sofia per saber on són les dacions catalanes. El PSC obeeix això. Defensa la modernitat d'Espanya per damunt de la prosperitat de Catalunya. El PSC és l'alcaldessa de l'Hospitalet -segona ciutat de Catalunya!- fent el discurs d'investidura -un acte extremadament simbòlic- en castellà, no sé si íntegrament a la manera de Ciutadans o en el model bilingüe que practica el PP. Potser perquè, com em va dir fa anys un dirigent socialista, "s'ha d'anar amb compte amb aquesta gent, perquè comencen parlant en català i acaben votant Convergència".

Som tan presoners del projecte espanyol -ara PP, ara PSOE- que fins i tot els joves indignats es barallen perquè la llibertat nacional no entri en les reivindicacions. La pregunta és: després del 22 maig, estem millor o pitjor? Més a prop o més lluny de la sobirania? Més a prop o més lluny de la sortida de la crisi? Contesta el gran silenci de l' statu quo .