Fa poc més de dos anys escrivia en aquest diari sobre la possibilitat que Catalunya es convertís en una Dinamarca del sud. Un país on les institucions funcionessin basant-se en criteris d’integritat i eficiència, els serveis públics es donessin sense favoritismes i els escàndols de corrupció no fossin més que una anècdota. Malauradament, ens trobàvem força lluny d’aquest escenari, amb una qualitat institucional més semblant a la de Portugal que a la de Dinamarca. I ara mateix, ¿podem dir que hem millorat en aquest àmbit?

A Catalunya, com a Espanya, vivim una situació particular, en què els ciutadans perceben uns alts nivells de corrupció en les institucions públiques, però no experimenten corrupció quan hi interactuen. Això és així perquè, encara que tenim nivells de corrupció administrativa tan baixos com els de Dinamarca, els escàndols polítics viscuts els últims anys han monopolitzat la nostra opinió sobre el problema. Però això no vol dir que no s’hagi de fer res per canviar-la. Si pensem que un fenomen (com la corrupció) és real, encara que no ho sigui, les seves conseqüències ho seran. 

I quines són les conseqüències de la corrupció? El llistat és molt llarg. Van des de problemes econòmics i socials molt tangibles, com ara menys creixement i més desigualtat, fins a efectes culturals intangibles, com la reducció de la confiança dels ciutadans en el seu sistema democràtic i l’augment del suport a partits populistes. A tot Europa, les regions amb pitjor percepció de corrupció tenen pitjors resultats en gairebé qualsevol dimensió del benestar ciutadà.

Per lluitar contra la corrupció no hi ha receptes màgiques, però sí que podem aprendre del que han fet altres països. Fins i tot indrets actualment tan nets com Suècia o Holanda, o Hong Kong i Singapur a l’Àsia, es van enfrontar en el seu moment a grans escàndols polítics i administratius. I hi van fer front a través de mesures indirectes. No es tractava tant d’enxampar els corruptes, com de fomentar el bon govern, protegint i defensant aquells que més poden fer per evitar que els diners públics acabin en les mans equivocades. 

Es tracta de fomentar el bon govern, protegint i defensant aquells que més poden fer per evitar que els diners públics acabin en les mans equivocades

Seguint aquesta filosofia, l’any passat la Generalitat va acordar definir una estratègia de lluita contra la corrupció i d'enfortiment de la integritat pública. Un pla que, més enllà de necessari, resultava innovador també en la manera com s’ha aprovat. Com més sovint hauria de passar en les polítiques públiques, el seu disseny es va basar en dos pilars: l’evidència empírica i la participació ciutadana. 

Pel que fa a l’evidència –document en el qual he participat–, l’objectiu ha estat basar les propostes en les mesures que ja han funcionat en altres països, intentant evitar els errors més comuns –com emfatitzar mesures directes contra la corrupció, espectaculars però ineficients–. En el combat contra la corrupció, com en altres polítiques, es tracta de treure el màxim profit de cada euro públic que s’hi acabi invertint. Però el coneixement no es troba només dins dels claustres universitaris. Al dissenyar programes públics, comptar amb processos participatius permet també escoltar de primera mà el que opinen i necessiten les organitzacions polítiques i ciutadanes que des de fa anys lluiten contra la corrupció al nostre país. I això és el que també s’ha fet al dissenyar l’estratègia de govern contra la corrupció: parlar amb aquests agents socials.

Comptar amb processos participatius permet també escoltar de primera mà el que opinen i necessiten les organitzacions polítiques i ciutadanes

Gràcies a tot això la setmana passada es van aprovar 25 mesures a Catalunya que tenen per objectiu reduir les oportunitats de corrupció en els pròxims dos anys. Entre d'altres, protegir els alertadors de la corrupció. La inexistència d'aquesta protecció, pendent des de fa molt de temps, ha destrossat la carrera professional (i sovint la vida personal) de massa funcionaris. O el disseny de programes pilot per seleccionar els directius d’empreses públiques basant-se en els seus mèrits (i no en les seves connexions polítiques). En general, es tracta d’actuacions que volen contribuir a un model de transparència i integritat institucional, i millorar també l’accés a dades públiques. L’objectiu és que totes aquestes mesures es puguin avaluar un cop implantades per veure si, aplicades a les nostres administracions, són efectives, o cal canviar-les. 

No podem oblidar que la corrupció es combat amb estratègies complexes, que actuen tant a nivell dels valors socials i la conscienciació ciutadana com dels incentius individuals. Si normalitzem la corrupció fins a veure-la com una norma social, no hi haurà reforma institucional que pugui revertir-la. En tot cas, la lluita contra la corrupció hauria de ser una prioritat per a qualsevol govern democràtic i, si be encara queda molt per fer, aquestes 25 mesures ens acosten avui una mica més a poder ser algun dia una Dinamarca del sud.