Com cau la grossa?

Els augments de felicitat que declaren els premiats no acostumen a mantenir-se en el temps

Com cau la grossa? BALLESTERO / EFE

En poc més d’una setmana molts de nosaltres ens devem haver gastat una mitjana de quasi 70 € en loteria de Nadal. De fet, són més els adults que hi juguen –al voltant del 76%– que els que van votar a les últimes eleccions generals. Tenint en compte els impostos que paguen els premiats, i que al voltant del 30% de la recaptació es destina a projectes socials, podríem dir que la Grossa, la Loteria de Nadal i la Loteria del Nen són el gran impost –voluntari– de la nostra societat. “Impost a l’estupidesa”, que l’anomenen alguns economistes.

La probabilitat que el nostre número sigui el premiat és del 0,001%. És a dir, és més fàcil que guanyem una medalla olímpica que no pas que ens toqui la grossa aquest Nadal malgrat haver-hi invertit part de la nostra paga extra. Per què hi juguem, doncs? Són moltes les explicacions que els acadèmics han intentat donar a aquesta pregunta. D’una banda, alguns de nosaltres som amants del risc. És a dir, si podem escollir entre tenir 100 o 0 euros amb una probabilitat del 50%, o guanyar 50 euros segurs, preferim jugar-nos-ho a la sort. Però aquests no són, sens dubte, la majoria. De fet, som un dels països més adversos al risc del món. Tanmateix, fins i tot preferint no arriscar-nos gaire, la loteria de Nadal té un component emocional que ens hi fa jugar encara que estiguem segurs de no guanyar.

Però no hi juguem únicament per mantenir la tradició. Ens preocupa ser els únics de la família, la feina o el veïnat a qui no els toca. “ ¿Y si toca aquí?”, deia una coneguda campanya nadalenca, que buscava despertar els nostres temors més ocults. Ningú vol ser aquell client del bar, treballador o nebot que no ha comprat la butlleta premiada. “Enveja preventiva”, com en diu el sociòleg José Antonio Gómez Yáñez. Això fa que gairebé tots els que compren loteria de Nadal la comparteixin amb familiars, amics o coneguts, cosa que fa augmentar la distribució i l’impacte d’aquests premis. No hi juguem tant per la il·lusió de ser els afortunats com per la por de ser els únics del barri premiat que no hi han volgut participar. A Holanda, per exemple, es va demostrar que la probabilitat de comprar-se un cotxe nou augmentava entre aquells que tenien un veí a qui li havia tocat la loteria. No volem ser menys que el del costat. O, com a mínim, que no es noti.

Creiem també que és més fàcil que caigui allà on va caure l’any passat. Si això fos així, tots hauríem de córrer a comprar la loteria al Prat, Terrassa o Barcelona. O fer cua a Sort. Però, al final, la probabilitat és la mateixa: 0,001% que toqui el número premiat. Que la Bruixa d’Or compri poques sèries del màxim nombre possible de números, per maximitzar la probabilitat que la grossa es vengui allà, no augmenta la nostra probabilitat de fer-nos rics pel fet de comprar un número en aquell establiment.

Però, posats a somniar, i a imaginar que començarem el 2020 envoltats de milers d’euros, podríem preguntar-nos: què passa si em toca a mi? En general, els que han guanyat la grossa no deixen les seves feines, però sí que es compren cotxes o cases. Tampoc ajuda gaire a allò que se'n diu “tapar forats”, ja que són les famílies amb menys recursos les que tendeixen a consumir una part més gran del premi i acaben igualment d'arruïnades. Però, qui sap, ¿potser el fet de ser més rics ens fa més feliços? Aquí l’evidència tampoc és gaire esperançadora. Els augments de felicitat que declaren els premiats no acostumen a mantenir-se en el temps i, curiosament, es redueixen les probabilitats que les dones solteres es casin.

Més enllà del nostre ritme de vida, què canviarà en aquells territoris on toqui aquest Nadal el premi gros? Els economistes Manuel Bagüés i Berta Esteve-Volart han estudiat què passa en aquelles províncies on ha caigut la grossa, que representa aproximadament un 3% del seu PIB. De nou, la compra de cotxes augmenta (al voltant del 5%), però també afecta els resultats electorals. Els vots al partit que governa, sigui quin sigui el seu color polític, augmenten per sobre del previst a les següents eleccions generals, com una espècie d’agraïment o benevolència cap als nostres dirigents polítics.

Al cap i a la fi, i malgrat que matemàtics i economistes insistim que jugar a la loteria de Nadal no és racional, és evident que els que guanyen no són només aquells que compren un número premiat. Potser és un “impost a l’estupidesa”, o a la irracionalitat, però és una part important dels fons públics. I, depenent de com acabin les negociacions polítiques, tant a la Moncloa com al Palau de la Generalitat deuen estar desitjant que, aquest any sí, la grossa caigui aquí.