04/03/2018

Ella és el futur: ella té 97 anys

3 min

PeriodistaEls porticons em retallen la vida. La mig veig allunyant-se amb passes de formiga nerviosa. Ma padrina acaba de fer 97 anys. Avui, cada dia, treballarà com un mai més. Ella sola és un PIB. Ella està feta d’una tecnologia molt avançada, que costa fins i tot comprendre, seguir. Ella és el futur. No us n’adonareu però en un flist-flast haurà endreçat les lleganyes del matí com feixos de branquillons que somien l’hivern. Us remenarà els fogons de l’hort perquè els colors de la primavera neixin somrient. I al cap d’una hora haurà feinejat més que un home, una dona, un robot, un xip en tota una jornada. I ho farà vestida de silenci.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Només se sentiran unes molles com moixons matiners mentre mastegarà l’esmorzar de torrada de sol. Si sent un soroll pitjarà el botó que fa bellugar els ullets d’esparver. Us veurà. I farà un somrís de filferro doblegat. Una cara dolça de préssec de juliol. I us dirà tant! Us dirà tant que caureu indefensos. I us convidarà a paraules dites per ella. I us desmanegarà. Parla com no es parla. Sent com no se sent. I jo ja no la veig, perquè veig aquella xiqueta nascuda el 1921. Mentre el besavi Pau, com un actor de teatre, li conta històries de lladres, contrabandistes, bruixes, carrabiners, capellans... Som aire. Som un país oral, parlat. Fem un download, descarreguem-lo. Ella és el passaport amb un món molt antic. Molt. Ella, abraçada a la nina de cartró d’aquells primers Reixos després d’anys. Ella té a les mans més terra que pell. Ella, que ho ha vist tot, que ho ha patit tot, ella agafada a la barana de ferro del balcó.

Mireu-la. La meua padrina sempre està aferrada a una barana de ferro. Perquè la vida... Ai, la vida. La vida és agafar-se a una barana de ferro roent. Bull. Crema. Però no us deixeu anar. No podeu. I només podeu mirar endavant. Sé que darrere ho teniu tot: flames, llàgrimes, somriures, enyorances... Però només podeu mirar endavant. Agafats. Viure és agafar-se a una barana de ferro i no deixar-se anar. La barana de ferro és l’única màquina del temps. El DeLorean existencial de Retorn al futur. Fins i tot quan et diguin que no, que això és una pel·lícula i tu no existeixes realment. Això li ha passat a ma padrina. Mireu-la.

Ma padrina acaba de fer 97 anys. Però el seu DNI sempre li ha dit que no. Que té un any menys. Que és de 1922. Però la veritat, el registre, la partida de naixement, ella és de 1921. Sempre li han dit que no. Que l’equivocada era ella. I es va haver de jubilar un any més tard. És l’anècdota, però és la metàfora: és la realitat. Nosaltres som aquests: els que no podem explicar realment la nostra vida. Ens han explicat més que no pas ens hem explicat. La meua padrina no està explicada. No està enlloc però ho ha fet tot. No existeix. No existim. La meua padrina és això: una heroïna moral. Sempre ha lluitat però sempre ha perdut. Ella sí que és la veritable superwoman. No pas d’altres. Ella, i tantes com ella, haurien de ser el nostre GPS, el nostre full de ruta, les nostres heroïnes nacionals, la nostra mitologia existencial. La seva vida és la nostra consciència. Els seus valors el nostre disc dur. Fem un upload, pugem-les a l’aire, al núvol. Són l’horitzó. Són el futur.

El demà ja ha arribat. Pels porticons desfilen camins de llum. La pentinen. La veig mig corbada. Com una frontissa es mou gronxant la cadireta. La meua filla Alexandra la mira també clenxada per la llum. Es miren. S’emmirallen. I ma padrina li canta amb una veu sense espai i sense temps: “Nonines nonetes, nonetes non-non, nonines nonetes, nonetes non-non...” I les dos somriuen amb somrís de filferro. Són el futur. Això és el futur. Rosa Finestres Oliva, felicitats, per molts anys. Gràcies. La victòria era, és, i sempre serà, això: tu.

stats