Elogi del prejudici
L'altre dia Josep Cuní va presentar el film Jarhead i el va resumir, més o menys, com "la història d'uns pobres nois obligats a patir les atrocitats de la guerra". Jarhead és tot el contrari.
La pel·lícula és el relat d'uns reclutes del cos de marines , jarheads [caps de pot], a qui envien a la primera guerra de l'Iraq. Un grapat de nois sense futur que gràcies a l'exèrcit almenys han trobat un sentit a la vida: matar els enemics d'Amèrica. Tanmateix, quan són enviats al camp de batalla topen amb un imprevist: la guerra moderna és ultratecnològica; tot ho resol l'aviació, que fa caure llamps del cel com els déus clàssics. Els jarheads han estat entrenats per ser uns guerrers ferotges, però tot el que els deixen fer al desert és hidratar-se, masturbar-se i tornar a hidratar-se. No hi ha combats.
El final de Jarhead és un dels anticlímax més memorables del cinema modern. Els dos protagonistes, franctiradors experts, reben l'ordre d'abatre un coronel iraquià. Prenen posició, fan tots els càlculs, però quan estan a punt de disparar un oficial americà els atura: no caldrà disparar perquè l'aviació arrasarà la posició, el coronel i 700 reclutes iraquians que són amb ell. Un dels dos jarheads s'enfronta a l'oficial: "Per què no ens deixen disparar, per què? En qualsevol cas aquest paio ja és mort!" S'ensorra i es posa a plorar. Durant anys sencers aquells nanos han estat educats per matar algú, i quan van a una guerra ni tan sols els deixen disparar una bala. Ni una. És a dir, Jarhead no és la tragèdia d'uns nois obligats a fer la guerra sinó, ben al contrari, la d'uns nois a qui no deixen fer la guerra. Jarhead no és un film específicament antibèl·lic però, com American beauty , és una crítica a la hipocresia de la societat americana, tan opulenta en bombes que no li calen herois.
Tornem al principi: com és possible que un periodista tan ben informat com en Cuní l'esgarrés? Doncs, com diria aquell, i en dues paraules, per un pre judici. És molt possible que el raonament d'en Cuní fos: " Jarhead és obra de Sam Mendes, el director d' American beauty . Un home així no pot fer una peli bèl·lica pro bel·licista, en conseqüència Jarhead ha de ser una peli antibèl·lica".
Tots tenim prejudicis. I els tenim perquè ens són necessaris per gestionar la realitat. Si veiem algú amb ulleres estil John Lennon, cabells llargs i flors al cap, pensarem: "És un hippy ". Tothom sap, més o menys, què pensen el hippies i amb aquesta informació prèvia ens serà més fàcil adequar les opinions mútues i socialitzar-nos amb ell. Podria ser que aquell hippy en concret fos un poli de la secreta, d'acord. Però en principi les probabilitats juguen a favor nostre. Quina ideologia política li adjudicaríem a un individu que se'ns presenta amb un litre de gomina als cabells?
El drama del prejudici és que tendeix a desbordar-se. Fa poc vaig descobrir que a Madrid consideren les ulleres de pasta negra pròpies de catalans. Suposo que per les d'en Buenafuente i Artur Mas. És a dir, que amb dues persones, només dues, n'hi ha prou per usurpar la identitat de set milions. I pel que fa als escriptors, per citar un col·lectiu, tothom sap que tenen una vida bohèmia, dispersa i esbojarrada. És inútil que vostè pregunti: "Si Jaume Cabré es passés el dia de bar en bar, d'on hauria tret el temps per escriure 1.000 pàgines de pura excel·lència?" El prejudici és més resistent que qualsevol plaga.
Tinc un amic que va ser pertorbat per l'arribada d'un nou veí, que es passava el dia posant música de salsa, reggaeton , merengue i amargue , a tot volum i a qualsevol hora. El meu amic va concloure que els centreamericans són uns maleducats. El prejudici és més cec que l'amor: un dia el meu amic va descobrir que el seu nou veí era natural d'Ocata. ¿Va modificar el seu criteri sobre els immigrants? Gens ni mica.
Un dia el veí es va aparellar amb una noia natural de Comayagua, Hondures. La noia, ves per on, odiava la salsa, l' amargue , el reggaeton i qualsevol expressió musical centreamericana, així que a partir d'aquell dia es van acabar les molèsties del meu amic. ¿Va canviar la seva opinió sobre els immigrants de Centreamèrica? No. Segons el meu amic la noia de Comayagua, Hondures, era una excepció. El prejudici és més fidel que l'amor.
Fa poc vaig coincidir amb el meu amic en un fòrum sobre cinema. Jo feia temps que li havia recomanat Jarhead , però ell no es va dignar a veure-la fins a l'altre dia, quan la van passar per 8TV, amb la breu presentació d'en Cuní. "I què et va semblar?", li dic. "Oh!", va exclamar-se, "una pel·li tremenda sobre uns pobres nois obligats a anar a la guerra".
