Elogi de la veritat

Moltes vegades es fa servir el relativisme com una coartada moral per a la mentida i la falsedat

Record de Mahatma Gandhi en el 150è aniversari del seu naixement

El dia 2 d’octubre del 2019 es van complir 150 anys del naixement de Mahatma Gandhi, l’ànima gran, patrimoni de tota la humanitat. Sempre és pertinent recordar-lo com a gran mestre que ha estat de tantes coses. D’ell n'hem après especialment que és possible revoltar-se contra la injustícia i l’abús sense cometre la injustícia i l’abús que sempre és la violència. Ens ha ensenyat, amb la seva vida, amb els seus escrits i amb la seva acció, que la lluita per la justícia i la llibertat és compatible amb el respecte per la persona de l’adversari. Ens ha tret de la falsa disjuntiva entre violència i passivitat, en què tantes vegades ens han volgut empresonar, i ens ha demostrat que és possible combatre sense destruir.

Podem aprendre moltes altres coses del seu ensenyament. Avui em voldria fixar especialment en una, que és central i el fonament de totes les altres, i que resulta d’aplicació imprescindible en la nostra actualitat: la Veritat. Com és sabut, ell anomenava el seu pensament i el seu moviment Satyagraha, que vol dir justament recerca de la Veritat. Em permeto, doncs, compartir algunes reflexions sobre la Veritat.

El pensament dominant, en aquesta època nostra, és relativista i admet malament els conceptes absoluts. Tots els pensaments, totes les idees, tots els principis són considerats relatius i canviants, les societats són líquides, quan no gasoses, etc. Segons això, no existiria una “Veritat absoluta”, sinó múltiples “veritats relatives”, sempre provisionals, cadascú pot tenir “la seva veritat” i defensar-la amb tant de dret com els altres.

Humilment, discrepo d’aquesta concepció de “les veritats”. Jo sí que crec que hi ha una sola Veritat, encara que ningú no és capaç de conèixer-la sencera. També crec que aquesta Veritat té múltiples cares i que cada persona pot conèixer una part d’aquesta Veritat. Per tant, m’atreveixo a afirmar que no hi ha “veritats relatives”, sinó “veritats parcials” o coneixements parcials de la Veritat. La diferència entre els dos conceptes, relatiu i parcial, és cabdal i de conseqüències transcendents. La idea que la veritat és relativa, ens porta a frivolitzar-ne la importància i a sentir-nos amb el dret de manipular-la, d’inventar-la o construir-la a mida dels nostres interessos. En canvi, reconèixer que el meu accés al coneixement de la realitat és parcial i incomplet em fa humil i obert a aprendre.

Si acceptem aquest canvi de paradigma, aquest canvi de posicionament davant de la Veritat, les nostres actuacions també hauran de ser diferents. És per això que moltes vegades es fa servir el relativisme com una coartada moral per amagar la mentida i la falsedat.

Ens hem familiaritzat amb expressions com fake news o construcció de relats i alguns han fet de la mentida una arma que, amb l’ona expansiva dels mitjans de comunicació i les xarxes socials, desorienta i enverina les nostres societats agreujant els problemes en lloc d’aproximar-nos a solucions millors. És evident que sobre la mentida i la falsedat mai es pot construir res sòlid.

Tan greus o més que les mentides són les mitges veritats, presentades com a veritats completes, perquè produeixen més engany. Ensenyar la part de la foto que interessa i amagar-ne la resta, quan la foto completa conté un missatge ben diferent, és una trampa perversa. Sempre hi ha algun trosset de la veritat que m’és favorable. Però no és just ni net agafar-se a aquest trosset i amagar o negar tota la resta.

Està clar que, en general, el nostre pensament va a remolc del nostre desig i a vegades n’és totalment captiu. És molt freqüent utilitzar el pensament i el raonament només per buscar justificacions i arguments a allò que primer hem desitjat. Aquesta és una tendència molt difícil de refrenar. Si no som capaços de sortir d’aquí no podem aspirar a ser motor de canvi de res positiu. Esclavitzats pel nostre interès, restarem al costat fosc de la història, condemnats a la violència com a únic argument.

L’alternativa és clara (tornem a Gandhi): fer-nos servidors i buscadors insaciables de la Veritat, amb la humilitat de saber que mai la posseirem completa, emprar la nostra capacitat de conèixer i raonar per ampliar la part de veritat que coneixem, per reconèixer-la, assumir-la, servir-la i continuar mirant d’ampliar-la. Aquest és el camí de l’alliberament personal i social.

Ens cal, per tant, ser molt autocrítics i exigents amb nosaltres mateixos, ja que és inevitable la tendència a autoenganyar-nos, conduïts pel nostre desig. Hem d’obrir-nos als arguments, desigs i aspiracions dels altres, també críticament, però amb ganes d’aprendre i ampliar la nostra visió. Aquest és l’autèntic diàleg. El diàleg no ha de ser una espècie de combat entre argumentacions contràries. Un diàleg al qual anem blindats, amb l’única expectativa de convèncer l’altre o, si és en públic, derrotar-lo amb la nostra capacitat dialèctica, no serveix de res. El diàleg ric i fecund a què ens convida la Satyagraha (recerca de la Veritat) és aquell que abordem amb ganes d’aprendre, de canviar i d’enriquir-nos, tant l’un com l’altre.

L’exigència de fer-nos “buscadors de la Veritat” és gran. El camí és llarg, sempre en serem aprenents. Però la mirada cap a aquest horitzó ens evita tancar-nos i perdre’ns pels racons foscos de la mentida i l’autoengany i, caminant-lo, creixem i avancem personalment i com a societat.

Més continguts de